EL SETGE A CATALUNYA

EL SETGE A CATALUNYA

El 13 de setembre del 1714 el general que dirigia les forces francoespanyoles que assetjaven Barcelona va anunciar que a l’endemà es produiria l’assalt definitiu a Barcelona.

Ara ha estat el TC qui ho ha ordenat. Des d’aquell dia veiem com l’ofensiva contra nosaltres, és a dir, la nostra llengua i, per tant, contra la nostra cultura, la nostra història i les nostres institucions seculars, s’ha desfermat amb  una intensitat i generalització que només s’havia produït en temps de la Dictadura.

Els nostres avantpassats del 1714, derrotats, es van refugiar en el treball i la constància a conservar llengua i cultura. Se’n van sortir, que va ser la forma de vèncer la desfeta, i per això nosaltres avui encara ens mantenim ferms.

Hem de fer com ells, però sense rendició. Ferms i constants, i amb un treball que és més esforçat que el seu. Es tracta d’actuar junt amb els immigrants de tot arreu que han vingut a Catalunya a trobar feina o a establir-hi negocis. Són un potencial enorme per a Catalunya.

Ens cal intel.ligència, generositat i perseverança.

Si vénen a treballar és que vénen  a col.laborar amb nosaltres. Segurament no són conscients de la col.laboració que ens proporcionen o que ens poden proporcionar, però vénen a treballar  i els interessa fer-ho en un país que progressi, i que els garanteixi llibertat, igualtat, justícia, fraternitat.

Res de privilegis sobre els catalans ni tampoc cap discriminació. Tracte exactament igual. Els privilegis farien perdurar en ells el sentiment de ser estrangers o la voluntat de ser-ne, pel benefici que en treurien d’aquesta condició, i la discriminació el de ser refusats, el de ser considerats indesitjables i fins i tot enemics nostres.

És evident que entre ells hi ha delinqüents, com hi són entre els naturals del país, i tant els uns com els altres han de ser perseguits i castigats. No podem acceptar aquesta llei que fa que els jutges deixin en llibertat amb càrrecs tota mena de malfactors, que poden continuar actuant.

La immensa majoria, però, que treballen i viuen honestament, s’han de sentir iguals que tots els ciutadans. 

 Ho deia en el comentari ‘INTEGRACIÓ’ i ho repeteixo ara. Catalunya va viure segles no tan sols de convivència, sinó de veritable incorporació de persones d’una altra cultura, que la va ajudar moltíssim. També cal recordar els occitans, gascons majoritàriament, molts d’ells de religió protestant, que van deixar una petjada que molts de nosaltres ignoren però que potser tenen cognoms que els ve d’ells, dels avantpassats que fugint de les guerres civils de França, es va refugiar entre nosaltres i amb el temps es van incorporar de ple a la nostra societat. I si mirem també els cognoms de tants catalans que destaquen pel seu amor a Catalunya, hi trobarem igualment el record de la seva arribada, o de les dels seus pares, en èpoques ben recents.

No són persones que “es mengin el pa dels catalans”, com ens recordava un català il.lustre, Paco Candel. Són  gent delerosa de viure bé, de trobar-se acollida, de progressar, i estimaran el país i els homes i dones que els ho possibilitin.

Donem-los la mà, Catalunya se salvarà si sabem treballar junts amb una mateixa il.lusió: la llibertat, la igualtat, la fraternitat, la justícia.

VELLESA EXCLOSA?

UNA  VELLESA EXCLOSA?

No tots els vells –segurament la majoria- han tingut l’ocasió de llegir les paraules de Luc Ferry referents a per què serveix la vellesa i sobre les que he reflexionat en aquest bloc a “Estimar allò que és singular”. I n’hi ha uns que no podran fer-ho mai. Són aquells als que el decaïment mental els ha tancats en un món inaccessible per a nosaltres. No sabem si coneixen res, si ens coneixen a nosaltres, encara que els siguem el marit, la muller, els fills, els germans… No sabem si s’adonen de res, ni del que els passa interiorment. La seva cara inexpressiva no revela cap emoció, si no és la d’un dolor físic. Per a què serveixen aquests vells? La pregunta que feia el filòsof francès, quina resposta obtindrà? Quina li dona ell mateix? No ho sé.

Els vells presents físicament però absents mentalment són el gran repte per a la nostra societat. Penso que són la pedra de toc que mostra si la societat catalana encara pot sobreviure o si s’extingirà definitivament.

Són la inversa dels nadons. Aquests tenen tota una vida pel davant, i els dediquem tota la nostra atenció; a aquells, els espera la mort, més o menys propera. Què pensem d’ells?

Els vells en situació de declivi i enfrontats ja a la desaparició definitiva, que sembla precedida per la seva ruïna mental total, serveixen perquè la societat sencera, des dels governants fins als familiars més directes, però passant per tots els homes i les dones sense excepció, prenguem consciència que els ancians que es troben en aquest estat no són un destorb sinó l’oportunitat que té la societat de regenerar-se, d’esdevenir una comunitat d’homes i dones solidaris.

Si no som capaços de concentrar tota la nostra energia a aconseguir que la seva etapa final estigui envoltada d’afecte i dedicació, no podrem mai alliberar-nos de la malaltia que corseca la nostra societat i fa que es desintegri. No tindrem força ni voluntat per a construir una comunitat solidària, en la que la formació, el treball, la justícia, la igualtat, la llibertat, siguin patrimoni de tots.

“Honraràs pare i mare”. Aquest vell i primer manament ens demostra com l’estimació i l’atenció als més vells és la tasca fonamental de les societats ben constituïdes i que volen perdurar.

Si la seva decrepitud fa que no ens puguin dir res, fixem-nos en els seus ulls: en les seves mirades apagades ens  podem veure nosaltres mateixos.   

   

LA DIVERSITAT

LA DIVERSITAT

Claude Levi-Strauss a ‘Raça i Història’, escriu:

“L’actitud més antiga, … que tendeix a reaparèixer en cadascun de nosaltres quan ens trobem dins una situació inesperada, consisteix a repudiar purament i simplement les formes culturals: morals, religioses, socials, estètiques, que són més allunyades d’aquelles amb les quals ens identifiquem”.

Pensant-nos preservar les nostres essències seculars, de fet, no tan sols desaprofitem l’avinentesa per enriquir-nos culturalment sinó que excavem trinxeres insalvables que impossibiliten el diàleg civilitzat i civilitzador, i que més tard o més d’hora ens duran als enfrontaments i a la violència.   

És aquesta l’herència que volem deixar als nostres néts? I ja no dic a les generacions futures perquè això sembla força llunyà.

La nostra societat ha de créixer en sentit de llibertat, de democràcia, d’apertura a tot, per obrir els braços a qui sigui que se’ns acosta. Només la comprensió de tot el que l’altre considera que són els seus valors –sense que haguem de renunciar als nostres- farà que neixi l’amistat entre els interlocutors. Quan s’és amic d’algú les diferències no compten, perquè l’amistat, com l’amor, està per damunt d’elles. I de l’amistat, com de l’amor, en neix la bona convivència, l’harmonia, la pau.

POHIBICIONS

PROHIBICIONS

Estan permeses les lluites de galls o de gossos? Estan autoritzades les persones nudistes a passejar-se sense roba pels carrers i les places de pobles, viles i ciutats, o no ho estan? Els tranuitadors a fer soroll insuportable de nit?

Quan una prohibició és senyal de tirania i quan ho és de llibertat? Quan de respecte per la majoria i quan de supressió de tabús, de supersticions i de tradicions insostenibles per cruels?

El nostre poble ha assimilat múltiples tradicions procedents d’altres llocs –conseqüència d’estar en un indret de pas-, les quals s’han convertit al llarg dels anys o dels segles en tradicions pròpies. Moltes amb el temps es poden haver configurat com a autèntics béns culturals i cívics, és a dir promotors de l’ambient cultural i moral de la societat, -cas dels castells humans o de la sardana- però d’altres, que durant força temps poden haver estar considerades bones i haver gaudit de molta acceptació, després han deixat de correspondre´s amb l’evolució moral de la gent. És palès que aquestes darreres no poden continuar.

La prohibició té sentit quan es fa pel bé de les persones –no robar, no matar, etc- però, amb la  nova consciència ecològica –en definitiva, còsmica-, també quan intenta de respectar les plantes, els animals, l’entorn i el món sencer.

Pot la diversió d’un quants, i el benefici econòmic d’alguns, atemptar contra una exigència moral, encara que hagi estat adquirida recentment i trenqui amb tradicions o costums arrelats?

INTEGRACIÓ

INTEGRACIÓ

Des que a l’Europa Occidental el nivell de vida va augmentar, les persones van començar a abandonar  els treballs més feixucs, i va iniciar-se la immigració de magribins. A l’any 1952 vaig trobar força algerians treballant al Rosselló.

Aquella tendència es va generalitzar i avui fins i tot a l’Estat espanyol arriben gran quantitat d’immigrants, i s’ha produït un clam unànime: Cal que s’integrin!

Què vol dir integrar-se? No pas que perdin  la seva llengua, ni la seva cultura –religió inclosa-, ni cap particularitat que no atempti contra els drets fonamentals de les persones. Per exemple, els musulmans poden tenir més d’una dona? Molts europeus en tenen, bé que no estiguin legalitzades. I els casaments poc duradors, seguits de nous casaments, s’han generalitzat, que és com una manera de tenir més d’una dona –o d’un home- successivament, sense tantes càrregues econòmiques simultànies.

Una persona integrada vol dir que se sent membre d’un lloc, d’un poble, i res més. Els jueus de l’Edat Mitjana se sentien catalans, i mantenien la cultura originària. La seva integració es va produir després de molts segles de viure aquí, i encara suscitaven recels entre l’altra població. Però és que entre nosaltres no convivim catalans catòlics, catalans evangèlics i catalans ateus, i no sempre ens hem sentit tots iguals?

La integració, el sentir-se part d’un poble, només es produeix si l’immigrant se sent tractat com qualsevol ciutadà de soca rel. Si té les mateixes oportunitats d’estudi, de treball, d’habitatge, de participació social i política … Per aconseguir-ho no cal esperar centúries, el procés es pot activar si no hi ha rebuig envers ell.

Els guetos –no tan sols en el sentit de barris exclusius per a ells-, són l’arma més perillosa contra la integració, contra l’harmonia social, contra la convivència pacífica.

No importa que de tant en tant resulti que algú amb estudis superiors i amb nacionalitat occidental esdevingui un terrorista amb ànsia destructiva. Quanta gent del país no participa també d’aquest afany nihilista?