ACONSEGUIR ALLÒ QUE DESITGEM

ACONSEGUIR ALLÒ QUE DESITGEM

Ningú no desitja que li facin mal, ni físic ni psicològic. Les poques excepcions a aquest desig són anomalies que no trenquen el fet general que ningú no vol que li causin cap mal. 

Fora d’aquells casos excepcionals, tots defugim el dolor, la humiliació, el menyspreu, fins i tot el sentir-nos ignorats per aquells que voldríem que ens tinguessin en compte, ni que fos mínimament.

Paral.lelament al rebuig personal al sofriment, tampoc no volem que es faci mal de cap mena a les persones que estimem, siguin fills, pares, avis, familiars, amics… En un cercle que s’eixampla, no desitgem cap mal per als nostres conciutadans, per al nostre país. I eixamplant encara més la mirada, no hauríem de desitjar cap mal absolutament a  ningú d’arreu del món.

Penso que tota la moral neix d’aquest sentiment de refús personal del mal, del dolor. I d’aquí el principi:

“No facis als altres allò que no vols que et facin”.

Principi que brolla del cor de cadascú i no pas de cap norma que ens vingui imposada per ningú des de fora. Algú li pot haver donat la formulació esmentada però la seva essència no ha estat inventada per cap persona concreta, ni per cap poder exterior a nosaltres, sinó que l´hem experimentada des que vam néixer, amb el primer plor de protesta per haver abandonat la protecció que ens oferia el ventre matern.

Aquest principi té una formulació més positiva:

 “Fes als altres allò que vols que ells et facin.”

Consigna hedonista, segons declara el filòsof Michel Onfray. Hedonista en el sentit que si fugim del dolor és perquè desitgem el benestar. Més, doncs, que pensar en el sofriment com a motor per a evitar-lo, en nosaltres i en els altres, ens cal cercar el plaer com a impuls per a proporcionar-lo sense restriccions. Per a nosaltres i per a tots. Així, si volem pau, fem que els altres tinguin pau; si volem justícia, fem que els altres siguin tractats amb justícia; si volem alegria, fem que els altres visquin l’alegria; si volem gaudir, fem que els altres gaudeixin. Per tant, si volem la llibertat, treballem perquè n’hi hagi; si volem la igualtat, comencem per tractar tothom com a iguals; si volem  la fraternitat, siguem efectivament germans de tots, siguin com siguin, pensin com pensin, visquin on visquin…

Conclusió, si volem que ens estimin, estimem.   

SENY

SENY

Tenir seny no és de covards. Molts ho interpreten com una forma de no arriscar-se, de mantenir-se en una posició no compromesa, d’esperar en cas de conflicte a veure com acaba, per després adoptar la posició que li sembla més favorable als seus interessos. Molts excusen la seva manca d’actuació en moments que els poden resultar difícils dient que cal ser assenyats i obrar amb prudència, identificant el seny amb la prudència.

Tant el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC com la Gran enciclopèdia catalana defineixen el seny com “ponderació mental, sana capacitat mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació.

Seny és equivalent, doncs, a intel.ligència, ús adequat de la raó. Tenim una bona prova d’actuació plena de seny en la conducta dels nostres avantpassats barcelonins l’endemà del 14 de setembre de 1714. En aquella data va fer entrada a la ciutat el general borbònic que comandava les forces franco-espanyoles i va compprovar sorprès que els ciutadans no corrien a omplir els carrers com demanant perdó per la seva gosadia de resistir-se a rendir-se durant tants mesos o aclamant-lo com a vencedor que els havia alliberats d’uns capitostos embogits, ni tampoc tancats amb pany i clau a casa, temerosos del pillatge. Els barcelonins havien obert els tallers i les botigues i es dedicaven simplement a treballar. I així ho van fer durant tres segles tots els catalans, cosa que va permetre la nostra recuperació.

Tenir seny vol dir sobretot saber esforçar-se per a superar les dificultats, fins i tot les més fortes, les que sembla que tanquen el futur amb barreres infranquejables, i saber aprofitar les circumstàncies favorables amb serenor, sense minvar en l’esforç per esgotar-ne totes les possibilitats però sense enlluernar-se amb el pensament que tot ja està resolt.

El seny és sempre company de la intel.ligència, i la intel.ligència és l’eina que obre tots els camins, perquè fa veure amb claretat l’objectiu a assolir, el treball a fer, l’esforç exigit i la constància i fermesa necessàries per arribar a la fi.

Com a humans, és amb  seny que podem contribuir a construir un món on regnin la igualtat, la llibertat i la fraternitat. I com a catalans, és amb seny, virtut que sempre hem considerat una peculiaritat nostra, com podem bastir el país que desitgem.