PLANY PER ESPANYA

PLANY PER A ESPANYA

L’any 714 a Covadonga uns homes es van revoltar contra els àrabs. Espanya sempre ha considerat que allò va significar el començament de l’anomenada Reconquista de tota la península ibèrica. A Catalunya, tanmateix, les coses van anar altrament. Els àrabs havien penetrat molt endins de França, aleshores Regne dels Francs, i Carles Martell els aturà a Poitiers l’any 732 I els empenyé fins a l’Albera, on van arribar el  759. L’actual  Catalunya Nord, per tant, ja quedà alliberada. Però els francs volien establir els seus límits meridionals més avall, de manera que el 785 entraven a Girona i el 801 a Barcelona, i la frontera va quedar fixada durant força temps al Massís de Garraf. El nostre país, per tant, no va tenir mai res a veure amb Covadonga ni amb Espanya.

Els catalans es van dedicar a fer de pont cap a Europa de l’or que procedia de l’Àfrica. Per a no atacar els regnes àrabs del Sud, els exigien tributs en or, i amb aquest or comerciaven amb Europa. Els espanyols, en canvi, enmig de la Meseta, es van llançar cap al Sud, i per això la seva ‘Reconquista’ i l’extensió del seu regne, va progressar bastant ràpidament.

Només quan el flux de l’or africà es va exhaurir els catalans van avançar també cap al Sud i l’Oest, prenent Lleida i Tortosa primer, i les Illes i València després.

Tots dos països van prosseguir la seva empenta militar, Espanya cap Andalusia i per la Mediterrània Catalunya. Els catalans, no obstant, no van perdre mai l’esperit negociador, i van establir una xarxa de consulats arreu de les costes del Mediterrani, que els asseguraven el comerç amb els països riberenys. Les posteriors conquestes de Sicília i els ducats d’Atenes i Neopàtria, de Sardenya i finalment de Nàpols, van ajudar encara més a l’expansió comercial catalana. Mentrestant, els espanyols van començar l’aventura americana, que va acabar l’any 1899, deixant darrere seu tot de pobles, cultures i llengües greument delmats. Tanmateix, Catalunya ja feia quatre-cents anys que havia abandonat les lluites expansionistes exteriors.

A Espanya li quedava el Nord d’Àfrica i l’illa de Fernando Poo, que es van alliberar fa uns seixanta anys. No havia pogut pair la pèrdua d’Amèrica i, encara que no ho digui, tampoc la d’Àfrica. No ha perdut l’esperit dominador, no reconeix la diferència com a riquesaI a fomentar, i es revolta amb fúria contra qualsevol intent de reconèixer que dins del seu Estat actual hi ha unes nacions que aspiren a ser reconegudes. L’exemple d’una Suissa tan diversa en llengües, a desgrat de la seva petitesa territorial  no li diu res. Volen una sola llengua, una sola cultura, un sol sentiment d’espanyolitat.

Espanya, quan t’adonaràs que la teva tria és tothora la del domini dels altres, de l’aniquilació dels altres, de la imposició forçosa de la uniformitat, i així no tindràs mai pau, no gaudiràs de tranquil.litat, no podràs sentir-te satisfeta d’haver contribuït a l’eclosió d’uns països que un dia, en lloc de veure’t com a enemiga, et sentirien veritablement fraterna per haver-los ajudat a existir i a viure com a germans de debò, lliures com tu, al mateix nivell que tu, i amb el desig de col.laborar sincerament al bé de tots!

Espanya, és ben trist, per a tu mateixa, que t’enceguis i no t’obris a la llum que t’asseguraria una glòria més efectiva que la que dóna la conquesta i la submissió, que de fet és vanaglòria, glòria falsa.    

Encara que no t’ho creguis, em sap més greu per tu, Espanya, que per Catalunya. Els catalans ens esforcem per la llibertat, que és el do més preuat de la persona, allò que la diferencia radicalment dels animals. Allò que fa que els pobles visquin i no es limitin a existir, com les comunitats animals. Allò que ens fa veritablement humans. Ens esforcem, per tant, simplement per ser. Tu t’obstines a no ser, perquè impedir la llibertat dels altres, individual i col.lectiva, és negar-se un mateix a la condició de persona, a la condició humana, és refusar la raó, és submergir-se en la desraó.

Espanya, ploro més per tu que per nosaltres. Nosaltres volem avançar en humanitat plena, i ho aconseguirem, perquè és en bé de tota la Humanitat, i tu et tanques en la irracionalitat. Nosaltres volem abraçar lliurement tot el món, tu menysprees i refuses els que consideres més petits. Només t’inclines davant els poderosos.

Pobre Espanya!

 

   23

ELS NOUS REMENCES

ELS  NOUS REMENCES

Des del segle XI, els pagesos de la  Catalunya Vella van quedar sotmesos als senyors feudals i al que se’n deien els ‘mals usos’.  El principal era que no podien abandonar les terres que conreaven si abans no pagaven una determinada quantitat. Quan els anys eren bons en general els pagesos ho suportaven perquè els senyors obtenien bons rendiments i ells també, però quan es produïen crisis els nobles extorquien els pagesos, que cada vegada tenien més dificultats per sobreviure, com passa sempre en èpoques dolentes. Aquesta situació va provocar dues guerres. Com els reis es van posar a favor de la pagesia, aquesta es va enfrontar a la Generalitat en la guerra entre Catalunya i el rei Joan II. El conflicte va acabar l’any 1486 amb una sentència del rei Ferran II, dita de Guadalupe, lloc on la va signar.

Les guerres entre Catalunya i Felip IV primer, i Felip V després, van acabar amb la derrota del nostre país, que va ser sotmès a les lleis de Castella. Tanmateix, amb la Renaixença literària primer, i el catalanisme polític després, els governs de Madrid van començar a témer que Catalunya se’ls escapés de les mans i van enviar Lerroux a promoure un moviment entre la classe obrera contrari a la burgesia dirigent. La industrialització del país havia provocat una situació de gran desigualtat social i els obrers en general, o van seguir el lerrouxisme, o van abraçar l’anarquisme, que es declarava internacionalista. Després, les dictadures de Primo de Rivera i de Francisco Franco ensorraren Catalunya per molt de temps.

Ara hi ha un moviment regeneracionista que vol anar molt més enllà del que havien demanat els nacionalistes catalans fins ara. Cada vegada hi ha més persones que desitgen  la independència, i això certament alarma Madrid com  mai, encara que els polítics d’allí no en parlin  i sembli que ho ignorin o es facin el desentès. Tanmateix, ja veiem com cada cop retallen la nostra capacitat de decisió i més i més amb lleis, sentències i ofec econòmic.

Una arma molt favorable per a ells és la situació actual de crisi profunda. Parlant de combatre la crisi i de esforç solidari de tots, atempten constantment contra Catalunya.

La seva maniobra els sortirà força bé si no sabem reaccionar amb intel.ligència. Ara mateix parlen d’un endeutament català enorme, i no expliquen com es va anar acumulant des de fa molts anys pel no retorn a Catalunya de grans quantitats de diners que ens han arrabassat amb impostos injustos. Així desacrediten la Generalitat en general i fan que els centenars de milers d’aturats, i tots els qui es veuen abocats a quedar sense habitatge o a retalls econòmics de tota mena, desconfiïn o s’enemistin amb els nostres governants. I sobretot, distreuen l’atenció sobre allò que sens dubte ens salvaria a tots, que és la independència.

Per això és tan important actuar amb intel.ligència, tenint ben present el passat. El nostre govern, per damunt de tot, ha de lluitar contra la crisi, contra els desnonaments, contra la manca de treball. Ha de guanyar-se a tots els desfavorits per la crisi, començant pels qui estan en pitjor situació, i pujant gradualment cap els qui no ho estan tant.

Els nostres anteriors governants afirmen que un error seu va ser no saber fer pedagogia. És possible, i això és un seriós advertiment per als actuals. Si actuen amb intel.ligència, si combaten amb tots els mitjans al seu abast, per migrats que siguin, els mals que ens colpeixen, a més a més han de saber fer pedagogia. I la pedagogia intel.ligent no és la de les paraules sinó la dels fets. El qui troba feina -dona, jove, pare de família-, el qui no perd l’habitatge amenaçat, o el qui en troba per primera vegada, el qui és atès de seguida en la malaltia greu, el qui pot seguir l’ensenyament adequat a la seva capacitat, és això el que precisament copsa i valora. Llavors no dóna tanta importància a si triguem més a arribar a París o a si faltaran algunes estacions del Metro de Barcelona.

S’ha dit i repetit que la Mancomunitat de Catalunya, amb uns recursos limitadíssims, va fer una tasca molt meritòria. Per exemple, va construir la xarxa de carreteres que va permetre que es pogués anar de Tortosa a la Vall d’Aran. La capacitat dels estadistes es mesura no pas per les obres que fan quan compten amb grans mitjans sinó en les necessitats prioritàries a què donen satisfacció  quan les crisis –econòmiques però també les derivades dels enemics externs- s’abaten damunt un  país. 

Els ciutadans més desprotegits de Catalunya –i compto entre ells també els anomenats immigrants-, si veuen que Catalunya els proporciona una vida digna, no serà pas al govern espanyol que ho atribuiran. Som nosaltres els qui hem de dictar la nova sentència de Guadalupe que elevi el nivell de vida dels nous remences.