VELLESA EXCLOSA?

UNA  VELLESA EXCLOSA?

No tots els vells –segurament la majoria- han tingut l’ocasió de llegir les paraules de Luc Ferry referents a per què serveix la vellesa i sobre les que he reflexionat en aquest bloc a “Estimar allò que és singular”. I n’hi ha uns que no podran fer-ho mai. Són aquells als que el decaïment mental els ha tancats en un món inaccessible per a nosaltres. No sabem si coneixen res, si ens coneixen a nosaltres, encara que els siguem el marit, la muller, els fills, els germans… No sabem si s’adonen de res, ni del que els passa interiorment. La seva cara inexpressiva no revela cap emoció, si no és la d’un dolor físic. Per a què serveixen aquests vells? La pregunta que feia el filòsof francès, quina resposta obtindrà? Quina li dona ell mateix? No ho sé.

Els vells presents físicament però absents mentalment són el gran repte per a la nostra societat. Penso que són la pedra de toc que mostra si la societat catalana encara pot sobreviure o si s’extingirà definitivament.

Són la inversa dels nadons. Aquests tenen tota una vida pel davant, i els dediquem tota la nostra atenció; a aquells, els espera la mort, més o menys propera. Què pensem d’ells?

Els vells en situació de declivi i enfrontats ja a la desaparició definitiva, que sembla precedida per la seva ruïna mental total, serveixen perquè la societat sencera, des dels governants fins als familiars més directes, però passant per tots els homes i les dones sense excepció, prenguem consciència que els ancians que es troben en aquest estat no són un destorb sinó l’oportunitat que té la societat de regenerar-se, d’esdevenir una comunitat d’homes i dones solidaris.

Si no som capaços de concentrar tota la nostra energia a aconseguir que la seva etapa final estigui envoltada d’afecte i dedicació, no podrem mai alliberar-nos de la malaltia que corseca la nostra societat i fa que es desintegri. No tindrem força ni voluntat per a construir una comunitat solidària, en la que la formació, el treball, la justícia, la igualtat, la llibertat, siguin patrimoni de tots.

“Honraràs pare i mare”. Aquest vell i primer manament ens demostra com l’estimació i l’atenció als més vells és la tasca fonamental de les societats ben constituïdes i que volen perdurar.

Si la seva decrepitud fa que no ens puguin dir res, fixem-nos en els seus ulls: en les seves mirades apagades ens  podem veure nosaltres mateixos.