PUNT FINAL
Amb aquest comentari poso punt final al meu blog, que darrerament s’havia anat morint. Però no vull dir adéu sense fer unes consideracions sobre la situació actual de Catalunya, i més aviat dels catalans. O d’algun català.
M’he trobat que alguna persona –i dic alguna deliberadament, per no fer com aquells que quan algú els diu una cosa proclamen de seguida que ‘molts diuen’ que si tal cosa o tal altra- m’ha explicat que està decebuda pel resultat de les passades eleccions. Són tan sols quatre o cinc els qui m’han fet aquest comentari, i no sé si representen un gran nombre o són només uns pocs.
El fet és que aquest homes i dones esperaven una victoria aclaparadora de CIU a les passades eleccions i la confirmació de l’aparició d’un líder carismàtic que arrossegaria tot el poble cap al canvi anhelat. La seva esperança s’ha vist frustrada. Sobretot, perquè després han vist que fins i tot dins de CIU l’adhesió a la independència no és tan general com voldríem. Figures importants de la federació continúen pensant i dient que no volen la independència, i després callen perquè ells sols en unes futures eleccions quedarien escombrats.
Els desenganyats no tenen en compte que si CIU ha baixat ERC ha pujat força. I aquests semblen més decidits unànimement a treballar per la llibertat del nostre poble que els altres. De moment sabem que si unim les dues forces l’independentisme és majoritari. La CUP hi suma tres diputats més, i la majoria esdevé encara més sòlida. I si Iniciativa es manté a favor del dret a decidir, i ho fa a favor de Catalunya, la majoria a favor de la llibertat definitiva és molt gran. 87 diputats a favor, 28 en contra i 19 que no sabem finalment de quin costat es decantaran. En el pitjor dels casos, tenim 87 a favor i 47 en contra. No es aquesta la majoria clara que reclamava Mas?
La situació actual ens diu que la societat catalana, en la seva diversitat, des de la dreta fins a l’esquerra, sense renunciar a les peculiaritats de cada sector, reclama la independència. No és una sola persona, que de seguida els oposats a la indepndència titllen de messiànica, és a dir, de visionària, d’entabanadora, d’irresponsable incitadora d’il.lusions falses. En el nostre cas és la majoria del poble català, abans que els caps dels partits parlesssin, que va sortir al carrer en massa per exigir ser el que volem ser:
LLIURES!
Una gran filòsofa, Hanna Arendt, va escriure que
“EL PODER PERTANY ALS HOMES QUAN SABEN EL QUE VOLEN I ACTUEN UNITS.”
El poder pertany als homes, al poble, ens pertany a nosaltres, el poble català, si sabem què volem i treballem units. El nostre punt d’unió no pot ser una persona sinó un propòsit i una acció, la llibertat del nostre país.
Potser hem oblidat massa aviat tot el que han aconseguit l’Assemblea Nacional Catalana, l’Òmnium Cultural i els Municipis per la Independència. No es van fusionar en una sola entitat però a tots els UNIA un objectiu, que anava més enllà dels objectius concrets i immediats de cada un d’ells. Els unia
LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA.
Cadascú, des del grup social o polític a què pertanyi, sense abdicar del que el grup respectiu tingui com a finalitat propia, cal que s’esforci pel gran objectiu comú, allò que ens uneix a tots.
Que proliferin altres col.lectius, o que creixin els actuals, de manera que el clam pel dret a la independència esdevingui una onada que arrasi tota oposició i faci sorgir els caps, i no només un de sol, que ben units per la finalitat comuna, i conservant cadascun la fidelitat a l’essència del col.lectiu d’on han aparegut, es converteixin en els representants del sentiment català i el duguin a terme.
I no oblidem mai que
“EL PODER PERTANY ALS HOMES QUAN SABEN EL QUE VOLEN I ACTUEN UNITS.”
entaris i Reflexions: PUNT FINAL
No hay comentarios:
Publicar un comentario