INTEGRACIÓ
Des que a l’Europa Occidental el nivell de vida va augmentar, les persones van començar a abandonar els treballs més feixucs, i va iniciar-se la immigració de magribins. A l’any 1952 vaig trobar força algerians treballant al Rosselló.
Aquella tendència es va generalitzar i avui fins i tot a l’Estat espanyol arriben gran quantitat d’immigrants, i s’ha produït un clam unànime: Cal que s’integrin!
Què vol dir integrar-se? No pas que perdin la seva llengua, ni la seva cultura –religió inclosa-, ni cap particularitat que no atempti contra els drets fonamentals de les persones. Per exemple, els musulmans poden tenir més d’una dona? Molts europeus en tenen, bé que no estiguin legalitzades. I els casaments poc duradors, seguits de nous casaments, s’han generalitzat, que és com una manera de tenir més d’una dona –o d’un home- successivament, sense tantes càrregues econòmiques simultànies.
Una persona integrada vol dir que se sent membre d’un lloc, d’un poble, i res més. Els jueus de l’Edat Mitjana se sentien catalans, i mantenien la cultura originària. La seva integració es va produir després de molts segles de viure aquí, i encara suscitaven recels entre l’altra població. Però és que entre nosaltres no convivim catalans catòlics, catalans evangèlics i catalans ateus, i no sempre ens hem sentit tots iguals?
La integració, el sentir-se part d’un poble, només es produeix si l’immigrant se sent tractat com qualsevol ciutadà de soca rel. Si té les mateixes oportunitats d’estudi, de treball, d’habitatge, de participació social i política … Per aconseguir-ho no cal esperar centúries, el procés es pot activar si no hi ha rebuig envers ell.
Els guetos –no tan sols en el sentit de barris exclusius per a ells-, són l’arma més perillosa contra la integració, contra l’harmonia social, contra la convivència pacífica.
No importa que de tant en tant resulti que algú amb estudis superiors i amb nacionalitat occidental esdevingui un terrorista amb ànsia destructiva. Quanta gent del país no participa també d’aquest afany nihilista?
A través d'un amic comú he arribat al vostre blog. Us vull felicitar perquè veig que als 77 anys us heu llençat a l'aventura blocaire. Jo en tinc 70 i fa tres anys que tinc un blog i us haig de dir que m'ha donat moltes satisfaccions, coneixences i moltes hores de feina i d'entreteniment.
ResponderEliminarEnhorabona i que per molts anys pogueu col·laborar en això dels blogs.
Una abraçada,
P.D. curiosament jo tinc un amic de tota la vida que es diu com vos, Albert Colomer i Solé... Potser us coneixeu? o sou parents?, ell té uns 68 anys.
Gràcies pels vostres bons desigs!I us felicito pel magnífic treball que he pogut veure en el vostre bloc. El meu, ja ho veieu,té tot un altre aire.
ResponderEliminarSí, el vostre nebot, el Jordi Albesa ja m'ha dit en un correu que èreu el seu oncle. Celebro la coneixença i espero que en alguna de les nostres cantades amb la Coral Espígol en arribem a canèixer.
ResponderEliminarUna Salutació