PLORO PEL POBLE

Ploro pel meu poble i per tot el poble del món. Ploro pel poble més ignorat, més desvalgut, més pobre, més ensorrat en la misèria. Tant pel poble que ja va néixer en la marginació com en el que hi ha caigut ara o hi caurà ben aviat, o més tard, però sense remei.

Les elits es van adonar de l’espiral ascendent de guanys materials que havien provocat i que un día o altre es trencaria, esdevindria bocins, inundant el món de pobresa i fins i tot de misèria. I si mai havien sentit alguna estimació envers el poble, va prevaldre en ells l’egoisme més salvatge, van pensar només a salvar-se ells. Van oblidar del tot els qui quedarien  ensorrats i, embogits ja d’avarícia, delerosos només d’assegurar-se el seu futur i els dels seus fills i nets, o amics o còmplices, van apropiar-se unes quantitats descomunals de diners. Potser fins i tot van creure que el poble no els en podría fer cap retret. Oi que aplaudeixen els clubs que paguen sumes exorbitants per tal de contractar bons futbolistes, o figures semblants? No queda el poble contentíssim si el ‘seu’ equip guanya una lliga, o el que sigui? Si accepta alegrement tanta malversació per no res, seria lògic imaginar que protestarà perquè els dirigents de les empreses, o els polítics, s’afanyin també a asegurar el seu esdevenidor i el dels seus acumulant diners i més diners? Si resulta que són uns mals professionals, no passa també això amb moltes figures d’altres àmbits per les que  els gestors de les entitats que els han contractats els han pagat sumes descomunals?

Ploro per aquest poble tan fàcil d’enganyar i d’acontentar amb nimieses o falsos paradisos i de deixar-se menar com un ramat camí de l’escorxador.

L’antiga proclama que feia “proletaris de tot el món, uniu-vos”, i que ara caldria traduir per “pobles de tot el món, uniu-vos”, era justa en el que deia teòricament però terriblement equivocada en els mitjans que proponia: l’odi, la lluita de classes, la revolució, la guerra, l’extermini dels oponents. Mai no va parlar de fer servir la intel.ligència pacífica, l’ús de la raó, l’esforç constant i incansable, pertinaç, durador fins a l’extrem del cansanci dels qui els negaven els seus drets.               

Els qui es van deixar seduir per l’atractiu de la revolució, van caure en una servitud i un terror immensos, que els va significar molts anys de patiment abans d’alliberar-se’n. I els altres, els qui no vam seguir aquelles consignes, vam cedir a una seducció més subtil, l’enlluernament del posseir sempre més i més.   

Poble meu, i poble de tot el mòn, obrirem els ulls d’una vegada? Deixarem d’anar rere els fantasmes del futbol, del tenis, de les curses de cotxes i de motos, de veure qui té un ‘Eurovegas’, o un tren més ràpid que no ens dugui enlloc, o d’omplir-nos de vent brandant un drap que anomenem bandera i que no cura la misèria?

Posem-nos a treballar silenciosament, amb fermesa. Els qui tenen capacitat per a crear empreses, ni que siguin minúscules, fent-ho, però abandonant l’obsessió d’esdevenir milionaris, que ja veiem on ens ha portat aquesta dèria, i abraçant-se a l’ideal de oferir treball als qui el precisen però no el poden crear. Construïm una xarxa solidària entre el poble, de manera que sense soroll, gairebé sense ni aparèixer en públic, acabi tenint un pes tan gran que acabi amb les elits dels poderosos d’ara, dels qui ens han dut al desastre actual. El pes i la solidesa de la xarxa els deixarà immobilitzats. No necessitem res més. Simplement, que no es puguin moure.

Si ho fèiem, obtindríem una doble victòria incruenta: l’alliberament personal, de cadascúi, i l’alliberament dels pobles –en el sentit tradicional de nació- que maldem per aconseguir-lo.