Existeixen persones que somriuen sempre. En principi, sembla una bona cosa. Per això, els alemanys diuen que ‘una cara bonica no és donada a tothom, mentre que una cara amical la podem fer tots’. A tota hora? Tant si bé a tomb com si no? Tant si es parla de coses alegres com si es fa d’assumptes molts seriosos i fins i tot dramàtics? Com quan el president d’una Comunitat Autònoma no ha declarat la veritat dels seus comptes? O quan un ministre

exigeix austeritat encara que el poble perdi les cases, i el treball, i hagi d’anar engrossint, o allargant, les cues enormes, sempre més grans, dels qui ja no tenen res per menjar i esperen que les entitats privades benèfiques els donin alguna cosa?

Us heu fixat en el somriure estereotipat de l’Esperanza Aguirre? Hom diría que li van fer una operació facial que li ha deixat la pell de la cara simulant un somriure que ja no pot esborrar. No és un somriure que expressi benvolença, simpatía, ganes d’agradar, d’estimar les persones. És un somriure que no vol dir res. És una simple màscara, amb la diferència que el somriure  autèntic el podem convertir en expressió de dolor per alguna desgràcia que ens commou, pròpia o dels altres. Amb  quina cara afrontaría aquesta senyora una catàstrofe com el terratrèmol que ha afectat el nord d’Itàlia?     

No és ella sola que té somriures falsos. Recordeu, els qui ja teniu  meva edat, ‘la sonrisa del Régimen?’ Era el falangista i ministre de Treball de Franco Solís Ruiz, que era el que més apareixia per l’antiga televisió única. Ell volia ser la cara amable del Règim. Com els que tenim ara són la pura continuïtat d’allò, s’hi identifiquen fins i tot en aquest aspecte, tan hipócrita.

Quina impressió ens causen els somriures del de Guindo i del Montoro? Aquests senyors somriuen, però el seu somriure és pitjor que el de l’Aguirre. Per cert, recordeu la pel.lícula alemanya “Aguire, el azote de Dios?’ Es deu sentir el ‘azote’ dels catalans, com el Guerra i tants i tants d’altres. Bé, deixem ara aquesta dona i els esmentats en darrer lloc i tornem als de Guindos i Montoros. Amb el seu somriure, quan anuncien les pitjors actuacions contra qui sigui, no solamennt volen dissimular, com si el que están manifestant fos graciós, sinó que revelen un profund menyspreu del poble, al que tenen per incapaç de res de positiu i al que cal redreçar a bastonades, com els rucs. Com aquests senyors segur que no llegeixen, si no són els articles laudatoris dels llagoters que els envolten, desconeixen que el Premi Nóbel d’economia Amartya Sen, al seu llibre ‘Desenvolupament i llibertat’, adverteix que “el debat públic i la participación social són, per tant, fonamentals per a l’elaboració de la política económica i social en un sistema democràtic”. I encara: “En un enfocament basat en la llibertat, la llibertat de participación no pot sinó ser fonamental en l’anàlisi de la política económica i social”.   

I què ens diu el somriure de determinats jerarques de l’església católica i el  dels seus acòlits? Ens miren sempre somrients, com si el seu somriure, sempre igual d’estereotipat, volgués manifestar disposició a l’acolliment, a la comprensió, a l’amor. Perquè un somriure sigui atractiu ha de ser viu, flexible com la vida mateixa, ha de reflectir una estimació cap a tothom autèntica, sense cap desig d’imposició, i un somriure sempre igual, prefabricat per usar-lo en totes les ocasions, és una cosa artificial, que de seguida veiem que amaga els sentiments interiors autèntics. Immadiatament pensem que ens té commiseració per la nostra ignorancia, tant allunyada de la seva saviesa. Per ells som ovelles perdudes que volen abandonar el seu corral. No ens tracten a bastonades físiques pesò el seu somriure fals val tant com aquelles.

Jo he contemplat, i n’he quedat meravellat, moltes cares transmissores de pau interior profunda. Somreien, si venia el cas, però la seva expressió variava seguint la conversa, no era mai immutable, i la dolcesa i serenitat, que emanaven dels seus ulls es comunicava a l’altre sense imposició.  Podia perdurar el desacord doctrinal, o el que fos, però havia nascuut una amistat compartida i agraïda.

Fugim i no volguem saber res dels qui se’ns acosten amb la cara tapada per una màscara, la pitjor de les quals, per hipócrita, és la màscara d’un somriure. La màscara amb què s’oculten tants polítics i tants religiosos.