Al llarg dels segles XIX i XX moltes països van accedit a la independència. A Amèrica, a l’Àsia, a l’Àfrica, i finalment a Europa. En general, com van actuar els governs que van regir la marxa d’aquests nous estats?
Pocs són els que han estat modèlics. Els exemples de bon govern i d’harmonia entre el poble són ben escassos. Per què?
Molts dels antics governants i funcionaris van continuar actuant, sigui en els seus llocs anteriors, sigui en altres de nous. Els uns van saber dissimular la seva adscripció d’abans i d’altres simplement van seguir en la seva funció per manca de gent preparada per a fer-la. Va caldre recórrer a ells perquè eren els únics que tenien experiència en la cosa pública, tot i que aquesta experiència els hagués duts a aprofitar-se’n.
Això va comportar que perduressin els antics vicis. Moltes noves democràcies estan corrumpudes perquè els qui les han governades ja estaven corrumputs i no van abandonar l’estil a què estaven acostumats. Fins i tot alguns, o molts, dels qui figuraven en els rengles opositors, a l’única cosa a què aspiraven era a ocupar el lloc dels anteriors ocupants –en el doble sentit d’cupants dels setials de comandament i d’ocupants del país que s’havia independitzat-, sense cap més preocupació, en especial sense pensar gens ni mica en el bé general, en el benestar de tothom, dels seus compatriotes.
Un país que assoleix la independència és un pastís enorme que atreu un nombre incontable de mosques.
Independitzar-se no vol dir assolir immediatament el bé de tots. En el cas d’un país que s’independitza i és relativament ric, si el poble no vigila molt i no està ben atent a veure qui són els qui pretenen governar-lo, es pot trobar amb un gran desengany, que el dugui a enyorar l’època passada, quan uns altres l’explotaven però quedaven més lluny, perquè el mal que fan els qui ens són propers resulta més visible i més dolorós. Tots llavors en sentim enganyats.
Treballem per la independència de Catalunya però al mateix temps treballem per conèixer els qui es volen erigir en capdavanters i conductors de la nova situació. No importa que la independència trigui encara molt a arribar, esforcem-nos a saber ja des d’ara com desitgem que siguin els nostres futurs polítics. Cal que sigui un conexeiment ben profund, tant com ens sigui possible, de la seva qualitat humana –honradesa, intel.ligència, capacitat de treball-, professional -sigui quina sigui la seva activitat actual- i cultural. En aquest últim aspecte, no es tracta de buscar savis, de pretendre tenir un govern de savis, sinó de saber cadascú què pot fer i per a què està veritablement qualificat. Per això hem de combinar les tres condicions, qualitat humana, professional i cultural, sense quedar-nos amb una sola. Podem ser força treballadors, intel.ligents i honrats, i no servir per a governar. Un bon metge és cap garantia per elegir-lo com a Cap d’Estat? Una persona que, per mil raons, no hagi pogut adquirir una cultura mitjana, però reuneixi les altres condicions, l’hem de rebutjar per a qualsevol activitat pública?
Aquest esforç de coneixement dels polítics no l’hauríem de limitar per al futur, que sempre és incert. Cal aplicar-lo des d’ara mateix, tot i que les llistes tancades, a què tant s’aferren els partits –evidentment, per col.locar els seus membres-, ens resulti una enorme dificultat. En això, els pobles estan en millors condicions que les ciutats per imposar la gent més adequada. Però no esperem a demà per fer aquest treball. Esforcem-nos perquè la democràcia sigui una realitat.
