BOTIFLERS I QUISLINGS

BOTIFLERS I QUISLINGS

Tots els pobles n’hem tingut i continuarem tenint-ne. Botiflers, és a dir, col.laboracionistes amb els enemics del país, i ‘Quislings’, el nom del norueg que a més a més de col.laborar amb els nazis, va perseguir els compatriotas que s’oposaven als nazis. El seu nom va quedar com a sinònim de màxim traïdor.

De gent així en tenen tots els pobles, i són un dels perills que sempre cal tenir en compte.

Hem de pensar en els col.laboracionistes oportunistes, que són tostemps al costat dels que manen. Avui amb els uns, demà amb uns altres. Potser són la majoria. El seu lema és no comprometre’s però aprofitar les situacions. No se’n pot prescindir però cal conèixer-los i evitar que acabin remenant les cireres, com ha passat en força països.

Després hi ha els col.laboracionistes compromesos. Els qui actúen, sigui des de llocs de poder, sigui des d’altres de secundaris, fins i tot molt secundaris. Treuen un benefici, gran o petit, de la seva actuació, i combaten qualsevol canvi que pugui afectar el seu benestar, per minso que resulti.

Finalment trobem els col.laboracionistes ideològics. Quisling, per exemple, era un feixista declarat i va fundar un partit nazi a Noruega.

Si, com deia en un comentari anterior, no podem pensar a rebre cap ajuda exterior, sí que hem de pensar, i molt, en el perill interior, el que representen aquells que en lloc d’ajudar a aconseguir la independencia de Catalunya faran tot el posible per impedir-la.

Sense ser enemics, queden els que dubten. Quants són?

Al diari El Punt Avui del dia 11 de setembre apareixen una vuitantena de consideracions de diversos personatges sobre si la relació amb Espanya està arribant al límit. N’hi ha 56 que hi volen posar punt final i 22 que ho matisen. Unes més aviat sembla que pensen que no s’ha de fer, i unes altres, algunes provinents de persones que em consta que són independentistas, dubten sobre si existeix una majoria suficient.

Aquest punt és el que em sorprèn més. Fa temps que escolto les mateixes paraules: “Som prou gent?” Amb imaginació i creativitat ho podem arribar a saber. Recordem que quan vam destronar l’Aznar va ser gràcies a la inventiva i l’empenta dels qui van començar a enviar sms. No hi ha ningú, ni cap grup, capaç d’emprendre una acció semblant?

Una amiga em va preguntar: “Per què no ho fas tu?” No sóc cap personatge i tinc 78 anys. Hauria de ser algú, o alguns, amb energia i experiència, i prou coneguts per a inspirar confiança.

Tenen por de fracasar, de fer el ridícul? Maleïda por, com dic en un llibre, ella ens colla i no ens deixa obrar.

Imaginem que es quedessin amb un 18% de partidaris del sí. És poc, això? Seria un 18% del total de la población, no pas dels votants efectius. Qui no voldria comptar amb un 18% de la població? Quants partits poden presumir d’obtenir tants vots?

I si el resultat fos del 30%, què?

Cal abandonar el pessismisme, omplir-nos d’il.lusió, si més no pels nostres néts, i convertir-nos en corretges de transmissió que esperonin els qui dubten, els qui no saben què fer, els qui voldrien però són porucs, no saben què pot pasar, tenen por. I la por és un sentiment irracional, sense cap fonament. Assegurar el futur dels nostres néts sí que és una actuació ben fonamentada, ben racional.  

Actuem!

IL.LUSIÓ I VOLUNTAT

IL.LUSIÓ I VOLUNTAT

Ens imaginem, potser, que si Catalunya es declarés independent hi hauria països dels anomenats ‘importants’, que correrien a reconèxer-nos? El que pensés això és que ignora la historia de Catalunya o l’ha oblidada.

El 1640 el Rei de França va animar els catalans a proclamar-se república, i després, inviable la república, ell mateix va esdevenir Comte de Barcelona. Després d’anys de lluita i vexats els catalans tant pels espanyols com  pels francesos, van  decidir fer la pau amb Felip IV d’Espanya però França es va quedar amb el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i mitja Cerdanya.

Anys després l’Arxiduc Leopold d’Àustria va incitar els catalans a donar suport a la seva pretensió al tron  español. Holandesos i anglesos estaven al seu costat, contra França i el pretendent francés Felip V. Però com Leopold fou elegit Emperador d’Àustria, Holanda i Anglaterra, per allò de l’equilibri entre les potències europees, van abandonar la causa austriacista. L’Axiduc també es va retirar de la competició i nosaltres vam quedar a mans d’espanyols i francesos.

És diferent la situación actual? Ara no es tracta d’equilibri de poder sinó d’economia, que potser en el fons ve a ser la mateixa cosa.

Fa pocs dies parlàvem amb uns amics alemanys i els vam preguntar si en el cas que Catalunya es proclamés independent Alemanya ho aprovaria. “N0!”, va ser la resposta. “Per què”?, vam demanar. I ells van contestar: “Ens ha costat un dineral i un gran esforç aconseguir que l’antiga Alemanya de l’Est es posés al nostre nivell i no estem disposats a fer més sacrificis per ningú”. Vam insistir: “Diuen els entesos que Catalunya seria la quarta potencia econòmica d’Europa. No ens hauríeu de pagar res i contribuiríem al fons comú, perquè no sofriríem la sagnia que ens imposa Espanya”. “I què?” digueren. I la seva conclusió final va ser: “Llavors la situación d’Espanya seria de fallida total. Allò que rebéssim de vosaltres deixaria d’abonar-ho Espanya”.

Els resultats electorals que està obtenint Àngela Merkel demostren ben clarament que el pensament dels nostres amics és compartit per la majoria dels seus compatriotes. No volen pagar més. Fins i tot la remota possibilitat d’haver de fer-ho els esparvera.

Estem sols, com ho estaba Irlanda el 1921. Però ells van lluitar i es van imposar a la imperial Anglaterra que havia sortit victoriosa de la Primera Guerra mundial.

Ara les circumstàncies són  diferents i no cal recórrer a les armes físiques. Eslovàquia es va separar de Txèquia i la UE s’hi oposava. Per raons econòmiques, naturalment. Les grans multinacionals tremolaven. Elles necessiten grans mercats, és a dir, grans estats regits per un sol govern al que puguin imposar la seva voluntat, estats que siguin proveïts des d’una sola gran fàbrica per a tot el Continent. Però els eslovacs van tirar pel dret. Són independents. 

El que cal és il.lusió, voluntat indefallent, esforç constant, intel.ligència i valentia. Estem disposats a actuar així? Ens hi va l’existència com a poble i com a persones lliures.  

   

UTOPIA

Què en pensem de molts polítics d’arreu del món? Potser que n’hi ha força que només cerquen el poder per al seu profit personal, econòmic, de manera directa o indirecta. Qui pot creure el que aquests diuen?

Parlen d’amor al poble, o al país, o a la ‘pàtria’, però els seus fets ho desmenteixen. S’autoanomenen ‘democràtics’, però, en què consisteix la seva democràcia? En primer

lloc l’haurien de practicar dins els seus partits i en ells, quin militant gosa d’enfrontar-se als capitostos d’aquesta mena? Les crides que aquests fan a la unitat, en realitat, bé que dissimuladament, són simplement ordres a obeir allò que ells disposen. Si els dissidents persisteixen en la seva actitud d’oposició, aviat són eliminats de les llistes electorals o fins i tot del partit. Molts dirigents màxims de partits són uns dictadors. No mereixen cap confiança.

A Catalunya, veiem com tants que s’han presentat com a independentistes no han fet res per atreure el 40% llarg de catalans que s’han declarat a favor de la independència. Cadascun dels polítics esmentats s’ha dedicat a voler ser cap de ratolí,

Incapaços tots ells de posar-se d’acord i triar-ne un com a element aglutinador de la voluntat popular. La seva miopía els ha impedits d’adonar-se que primer que tot cal aconseguir la independència. És després d’haver-la assolida que les diverses opcions polítiques han d’aflorar i intentar d’obtenir els vots del poble.

Ens cal un moviment col.lectiu desvinculat dels partits i afermat al voltant de persones no polítiques que s’hagin acreditat per la seva capacitat de treball, per la seva intel.ligència, per la seva honestedat i, naturalment, per les seves sòlides conviccions democràtiques i el seu incontestable amor al país. I ha de vincular-se, sense fer discriminacions, amb totes les organitzacions civils que vénen esforçant-se desinteressadament per Catalunya, com Òmnium Cultural.

Cal refusar com a membres del moviment els polítics en actiu, que podrien acabar convertint-lo en una plataforma per a la seva ambició. Perquè la finalitat del moviment no ha de ser l’acció política immediata sinó l’impuls al sentiment nacional dels qui volen la llibertat del nostre país i l’extensió d’aquest sentiment als qui encara dubten o

que fins ara no s’han plantejat la necessitat de viure en una Catalunya independent, i això per les raons que sigui.      

Si el moviment esdevenia àmpliament majoritari, tots els partits no espanyolistes s’inclinarien davant ell, tot i que fos per oportunisme. Però el moviment s’hauria de mantenir deslligat d’ells. Així, hauria d’exigir als polítics fets concrets i valents, i després donar suport als qui els haguessin acomplerts, sempre que es tractés de persones acreditades pel seu amor a Catalunya i la democràcia, així com per la seva intel.ligència i honestedat.

Un moviment que comptés amb la majoria de ciutadans convertiría en majoritari el partit que acceptés les seves propostes i les apliqués des del primer momento, abans de rebre el suport explíicit d’aquell.

Assolit l’objectiu de la plena sobirania per a Catalunya, el moviment es dissoldria automàticament i cada ciutadà hauria d’optar pel model polític que considerés més adient, segons les seves conviccions personals. La llibertat que reclamem per al nostre poble és la mateixa que volem per a cada persona.