UTOPIA

Què en pensem de molts polítics d’arreu del món? Potser que n’hi ha força que només cerquen el poder per al seu profit personal, econòmic, de manera directa o indirecta. Qui pot creure el que aquests diuen?

Parlen d’amor al poble, o al país, o a la ‘pàtria’, però els seus fets ho desmenteixen. S’autoanomenen ‘democràtics’, però, en què consisteix la seva democràcia? En primer

lloc l’haurien de practicar dins els seus partits i en ells, quin militant gosa d’enfrontar-se als capitostos d’aquesta mena? Les crides que aquests fan a la unitat, en realitat, bé que dissimuladament, són simplement ordres a obeir allò que ells disposen. Si els dissidents persisteixen en la seva actitud d’oposició, aviat són eliminats de les llistes electorals o fins i tot del partit. Molts dirigents màxims de partits són uns dictadors. No mereixen cap confiança.

A Catalunya, veiem com tants que s’han presentat com a independentistes no han fet res per atreure el 40% llarg de catalans que s’han declarat a favor de la independència. Cadascun dels polítics esmentats s’ha dedicat a voler ser cap de ratolí,

Incapaços tots ells de posar-se d’acord i triar-ne un com a element aglutinador de la voluntat popular. La seva miopía els ha impedits d’adonar-se que primer que tot cal aconseguir la independència. És després d’haver-la assolida que les diverses opcions polítiques han d’aflorar i intentar d’obtenir els vots del poble.

Ens cal un moviment col.lectiu desvinculat dels partits i afermat al voltant de persones no polítiques que s’hagin acreditat per la seva capacitat de treball, per la seva intel.ligència, per la seva honestedat i, naturalment, per les seves sòlides conviccions democràtiques i el seu incontestable amor al país. I ha de vincular-se, sense fer discriminacions, amb totes les organitzacions civils que vénen esforçant-se desinteressadament per Catalunya, com Òmnium Cultural.

Cal refusar com a membres del moviment els polítics en actiu, que podrien acabar convertint-lo en una plataforma per a la seva ambició. Perquè la finalitat del moviment no ha de ser l’acció política immediata sinó l’impuls al sentiment nacional dels qui volen la llibertat del nostre país i l’extensió d’aquest sentiment als qui encara dubten o

que fins ara no s’han plantejat la necessitat de viure en una Catalunya independent, i això per les raons que sigui.      

Si el moviment esdevenia àmpliament majoritari, tots els partits no espanyolistes s’inclinarien davant ell, tot i que fos per oportunisme. Però el moviment s’hauria de mantenir deslligat d’ells. Així, hauria d’exigir als polítics fets concrets i valents, i després donar suport als qui els haguessin acomplerts, sempre que es tractés de persones acreditades pel seu amor a Catalunya i la democràcia, així com per la seva intel.ligència i honestedat.

Un moviment que comptés amb la majoria de ciutadans convertiría en majoritari el partit que acceptés les seves propostes i les apliqués des del primer momento, abans de rebre el suport explíicit d’aquell.

Assolit l’objectiu de la plena sobirania per a Catalunya, el moviment es dissoldria automàticament i cada ciutadà hauria d’optar pel model polític que considerés més adient, segons les seves conviccions personals. La llibertat que reclamem per al nostre poble és la mateixa que volem per a cada persona.