BOTIFLERS I QUISLINGS

BOTIFLERS I QUISLINGS

Tots els pobles n’hem tingut i continuarem tenint-ne. Botiflers, és a dir, col.laboracionistes amb els enemics del país, i ‘Quislings’, el nom del norueg que a més a més de col.laborar amb els nazis, va perseguir els compatriotas que s’oposaven als nazis. El seu nom va quedar com a sinònim de màxim traïdor.

De gent així en tenen tots els pobles, i són un dels perills que sempre cal tenir en compte.

Hem de pensar en els col.laboracionistes oportunistes, que són tostemps al costat dels que manen. Avui amb els uns, demà amb uns altres. Potser són la majoria. El seu lema és no comprometre’s però aprofitar les situacions. No se’n pot prescindir però cal conèixer-los i evitar que acabin remenant les cireres, com ha passat en força països.

Després hi ha els col.laboracionistes compromesos. Els qui actúen, sigui des de llocs de poder, sigui des d’altres de secundaris, fins i tot molt secundaris. Treuen un benefici, gran o petit, de la seva actuació, i combaten qualsevol canvi que pugui afectar el seu benestar, per minso que resulti.

Finalment trobem els col.laboracionistes ideològics. Quisling, per exemple, era un feixista declarat i va fundar un partit nazi a Noruega.

Si, com deia en un comentari anterior, no podem pensar a rebre cap ajuda exterior, sí que hem de pensar, i molt, en el perill interior, el que representen aquells que en lloc d’ajudar a aconseguir la independencia de Catalunya faran tot el posible per impedir-la.

Sense ser enemics, queden els que dubten. Quants són?

Al diari El Punt Avui del dia 11 de setembre apareixen una vuitantena de consideracions de diversos personatges sobre si la relació amb Espanya està arribant al límit. N’hi ha 56 que hi volen posar punt final i 22 que ho matisen. Unes més aviat sembla que pensen que no s’ha de fer, i unes altres, algunes provinents de persones que em consta que són independentistas, dubten sobre si existeix una majoria suficient.

Aquest punt és el que em sorprèn més. Fa temps que escolto les mateixes paraules: “Som prou gent?” Amb imaginació i creativitat ho podem arribar a saber. Recordem que quan vam destronar l’Aznar va ser gràcies a la inventiva i l’empenta dels qui van començar a enviar sms. No hi ha ningú, ni cap grup, capaç d’emprendre una acció semblant?

Una amiga em va preguntar: “Per què no ho fas tu?” No sóc cap personatge i tinc 78 anys. Hauria de ser algú, o alguns, amb energia i experiència, i prou coneguts per a inspirar confiança.

Tenen por de fracasar, de fer el ridícul? Maleïda por, com dic en un llibre, ella ens colla i no ens deixa obrar.

Imaginem que es quedessin amb un 18% de partidaris del sí. És poc, això? Seria un 18% del total de la población, no pas dels votants efectius. Qui no voldria comptar amb un 18% de la població? Quants partits poden presumir d’obtenir tants vots?

I si el resultat fos del 30%, què?

Cal abandonar el pessismisme, omplir-nos d’il.lusió, si més no pels nostres néts, i convertir-nos en corretges de transmissió que esperonin els qui dubten, els qui no saben què fer, els qui voldrien però són porucs, no saben què pot pasar, tenen por. I la por és un sentiment irracional, sense cap fonament. Assegurar el futur dels nostres néts sí que és una actuació ben fonamentada, ben racional.  

Actuem!