COM NOSALTRES PERDONEM

A qui perdonem?L’oració diu: els nostres deutors. I què perdonem? Els deutes que tinguin amb nosaltres.

Què hem de considerar deutes? ·Estrictament, diners. Diners que els hem deixat, coses que hem venut i que no ens han pagat, i per fets anàlegs. També es por considerar com contreure un deute ofendre algú. Amb paraules, amb gests … Són comportaments que cal rescabalar  i que si no ho són, el creditor o l’ofès pot perdonar, tal com Jesús recomana fer-ho, perquè tots d’alguna manera devem quelcom, si no en diners segurament en conductes que han ferit altres persones.

Tanmateix, matant un home o una dona, es contrau algún deute? Amb l’home o la dona morts, sens dubte, que són els únics que podrien perdonar-lo, però ja no viuen. El perdó ha esdevingut imposible. Perquè el pare, la mare, els germans, els fills dels morts poden perdonar el dolor que els hancausat, però no poden concedir cap perdó en nom dels que ja no hi són.

I qui pot perdonar els centenars, els milers, els milions de persones mortes pel despotisme i l’ambició, o per l’orgull, la bogeria? Ningú. No ens podem subrogar en nom de les persones assassinades, o  torturades, de les violades, i declarar un perdó general per a tots els botxins. Ales víctimes de l’odi, del fanatisme, de tota mena de violencia, amb la vida se les ha privades de la llibertat, que constitueix la persona, i de la possibilitat d’estimar, que és allò que veritablement ens separa dels animals.

El filòsof francés ateu Comte-Sponville es demana: “si no és per a estimar, per a què serveix viure?” Que també podríem traduir per: “Si no és per a ser lliure, per a què serveix viure”. Contemplant els milers de milions de víctimes de tota la història, hauríem de respondre: “Per a alimentar porcs”.

Existeixen casos excepcionals, com el de l’escriptora jueva de 29 anys Etty Hillesum, que camí d’Auschwitz preguntava a un company de captiveri: “Per què odiar?” Però la inmensa majoria dels sacrificats en aquella hecatombe tremenda no perdonaven, i odiaven.

Què ha de fer un poble quan  des de fa segles es veu privat de la seva llibertat i per tant, d’estimar col.lectivament? Privat de la seva llengua, de la seva cultura, de tota possibilitat de ser amo de la seva vida? Qui ho pot perdonar? L’única cosa que se li pot demanar és que no odiï i que sense odi s’esforci per recobrar la seva llibertat. L’odi és destructiu i no porta enlloc, i la serenor d’esperit, la lucidesa i la fermesa constant són llavor de llibertat.

ANTIPEDAGOGIA DELS POLÍTICS

Rafael Campalans deia que la primera missió dels polítics era fer pedagogía.

Immediatament després de la tirania franquista, el poble de Catalunya va donar una lliçó de democràcia a Sant Boi de Llobregat, l’onze de setembre del 1976, reclamant civilitzadament ‘llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’. El fet es va repetir l’onze de setembre de l’any següent, a la magna manifestació de Barcelona. I encara es van repetir en altres ocasions. El poble donava lliçons de civilitat i de democràcia als polítics   Però aquests no van saber aprofitar la lliçó. Van pensar que amb les eleccions el poble ja se sentiria lliure, que amb l’amnistia ja es resoldrien tots els greuges i que amb qualsevol paper que dugués el títol d’Estatut d’Autonomia els que la reclamàvem ja ens donaríem per satisfets.

Es van quedar tan tranquils i es van dedicar als seus afers, que consistien a continuar ben situats els qui abans ja hi estaven, i a obrir la possibilitat d’estar-hi també als qui abans se’ls havien oposat.

Van legalitzar el partit comunista però, a quin preu? Al d’asseguar-se que no trencaria res. Així feien desaparèixer el perill de perdre els seus setials. Van fer retornar Tarradellas, i així feien emmudir els catalans que hi havien confiat. Es van oposar a entrar a l’Otan amb el lema ambigu ‘d’entrada no’, que tant valia per a fer creure que no hi volien entrar, com que ja ho farien ‘després’, un cop manipulada i adormida la població  I hi vam entrar.

Mentrestant, van resoldre assumptes privats seus, com la legalització del divorci. Aquesta mesura afavoria la població, sens dubte, fet que li proporcionava un aire de benefici col.lectiu, però la pressa amb què tants polítics van córrer a divorciar-se ens evidencia que era en ells que pensaven i no en el poble. Aquest els servia d’excusa. Engany, antidemocràcia, antipedagogia.

O a las ‘Cortes Generales’ destacava un Alfonso Guerra que es dedicava a riidiculitzar els seus ‘enemics’, enmig de les rialles i els aplaudiments dels seus seguidors. No es tractava de cercar entre tots els diputats dels diversos partits les alternatives millors per a fer progressar els ciutadans sinó de destruir l’altre, tant si tenia raó com no. I a Catalunya també teníem algún personatget que volia imitar aquell, encara que amb menys gràcia. Tot antipedagogia.

Què fan els nostres representants polítics quan es dignen a assistir a les sessions parlamentàries? Molts a callar sempre, menys quan toca aplaudir el del partit o esbroncar el de l’altre. O quan es dediquen a desqualificar-se mútuament o fins i tot a insultar-se. Antipedagogia absoluta.

Ah!, i el polític treballador, intel,ligent i honest és arraconat pel seu mateix partit així que les seves actuacions els resulten incòmodes. Més antipedagogia.

No tenim els polítics que ens mereixem. El poble ha demostrat en múltiples ocasions el seu seny polític i el seu sentit democràtic. Es diu que és egoísta, insolidari, hedonista … Qui li ha anat al davant, qui li ha ensenyat a ser-ne? Cap polític no ha sabut copsar les seves virtuts, el seu potencial, i encarrilar-lo per un camí democràtic i, per tant, humà. Antipedagogia total.    

CLAM PER LA INDEPENDÈNCIA

“Sigues realista, demana l’impossible!”, era una consigna d’entre les moltes que circulaven per París el Maig del 68. I és que si demanes allò que és simplement possible, com a molt et donaran una mínima part. Un bon exemple n’és això que anomenen ‘Estatut d’Autonomia’.

És imposible aconseguir la independència de Catalunya? N’hi ha que diuen que no, però encara que ho fos, és pitjor reclamar objectius menors, menys ambiciosos, només aparentment més assolibles. Com l’anomenat ‘pacte fiscal’. De Madrid ens han estat dient que ni parlar-ne, i tot just ara diuen que ‘l’analitzaran’, però que primer cal estabilitzar Espanya. Com en temps de Pujol, l’estabilitzarem, i a canvi de no-res. I mentrestant el temps passarà.

Cal mirar lluny, cal fer propostes engrescadores, il.lusionadores. Sobretot, que no siguin purament mercantilitzadores. Quina il.lusió col.lectiva pot promoure el ‘pacte fiscal’? Cridar ‘volem el pacte fiscal’!, pot arrossegar multituds? En especial, després d’haver-nos manifestat en massa proclamant que som una nació i que volem la ‘in-de-pen-dèn-cia’? Ara ens arronsarem exigint diners? Donarem la raó als que diuen que som uns ‘fenicis’?     

Els polítics potser ho són, però amb la seva miopia s’allunyaran més i més del poble. És que tenen por de quedar en minoría si es declaren a favor de la independencia? I què? Potser perdran escons, però la situació quedarà més clara: sabrem amb què comptem per a continuar amb la tasca d’il.lusionar el poble amb un projecte engrescador que parli d’esforç per viure una vertadera democràcia, en la que la participació del poble sigui una realitat. Una democràcia en la que la llibertat individual, la igualtat, la solidaritat i la justicia es visquin de debò, sense privilegis per a ningú, amb igualtat d’oportunitats per a tots, en la que els càrrecs públics estiguin oberts a tothom d’acord amb la capacitat de cadascú i en la que el favoritisme de qualsevol mena estigui totalment bandejat. Una democràcia que mai no es viurà a Espanya.

Els pactes entre Catalunya i Espanya mantindran la submissió dels catalans i l’allargarà indefinidament, acabant amb el sotmetimen.

Sortir al carrer per reclamar ‘un pacte fiscal’ és ridícul. Fins i tot trobo fluix el lema ‘volem la independència’, que es pot desvirtuar amb facilitat. Preferiria una cosa com ‘volem la llibertat total de Catalunya!’. Però si els polítics no saben anar més enllà dels seus ‘pactes’, i encara no compartits entre ells, reclamem la independencia.