CLAM PER LA INDEPENDÈNCIA

“Sigues realista, demana l’impossible!”, era una consigna d’entre les moltes que circulaven per París el Maig del 68. I és que si demanes allò que és simplement possible, com a molt et donaran una mínima part. Un bon exemple n’és això que anomenen ‘Estatut d’Autonomia’.

És imposible aconseguir la independència de Catalunya? N’hi ha que diuen que no, però encara que ho fos, és pitjor reclamar objectius menors, menys ambiciosos, només aparentment més assolibles. Com l’anomenat ‘pacte fiscal’. De Madrid ens han estat dient que ni parlar-ne, i tot just ara diuen que ‘l’analitzaran’, però que primer cal estabilitzar Espanya. Com en temps de Pujol, l’estabilitzarem, i a canvi de no-res. I mentrestant el temps passarà.

Cal mirar lluny, cal fer propostes engrescadores, il.lusionadores. Sobretot, que no siguin purament mercantilitzadores. Quina il.lusió col.lectiva pot promoure el ‘pacte fiscal’? Cridar ‘volem el pacte fiscal’!, pot arrossegar multituds? En especial, després d’haver-nos manifestat en massa proclamant que som una nació i que volem la ‘in-de-pen-dèn-cia’? Ara ens arronsarem exigint diners? Donarem la raó als que diuen que som uns ‘fenicis’?     

Els polítics potser ho són, però amb la seva miopia s’allunyaran més i més del poble. És que tenen por de quedar en minoría si es declaren a favor de la independencia? I què? Potser perdran escons, però la situació quedarà més clara: sabrem amb què comptem per a continuar amb la tasca d’il.lusionar el poble amb un projecte engrescador que parli d’esforç per viure una vertadera democràcia, en la que la participació del poble sigui una realitat. Una democràcia en la que la llibertat individual, la igualtat, la solidaritat i la justicia es visquin de debò, sense privilegis per a ningú, amb igualtat d’oportunitats per a tots, en la que els càrrecs públics estiguin oberts a tothom d’acord amb la capacitat de cadascú i en la que el favoritisme de qualsevol mena estigui totalment bandejat. Una democràcia que mai no es viurà a Espanya.

Els pactes entre Catalunya i Espanya mantindran la submissió dels catalans i l’allargarà indefinidament, acabant amb el sotmetimen.

Sortir al carrer per reclamar ‘un pacte fiscal’ és ridícul. Fins i tot trobo fluix el lema ‘volem la independència’, que es pot desvirtuar amb facilitat. Preferiria una cosa com ‘volem la llibertat total de Catalunya!’. Però si els polítics no saben anar més enllà dels seus ‘pactes’, i encara no compartits entre ells, reclamem la independencia.