COM NOSALTRES PERDONEM

A qui perdonem?L’oració diu: els nostres deutors. I què perdonem? Els deutes que tinguin amb nosaltres.

Què hem de considerar deutes? ·Estrictament, diners. Diners que els hem deixat, coses que hem venut i que no ens han pagat, i per fets anàlegs. També es por considerar com contreure un deute ofendre algú. Amb paraules, amb gests … Són comportaments que cal rescabalar  i que si no ho són, el creditor o l’ofès pot perdonar, tal com Jesús recomana fer-ho, perquè tots d’alguna manera devem quelcom, si no en diners segurament en conductes que han ferit altres persones.

Tanmateix, matant un home o una dona, es contrau algún deute? Amb l’home o la dona morts, sens dubte, que són els únics que podrien perdonar-lo, però ja no viuen. El perdó ha esdevingut imposible. Perquè el pare, la mare, els germans, els fills dels morts poden perdonar el dolor que els hancausat, però no poden concedir cap perdó en nom dels que ja no hi són.

I qui pot perdonar els centenars, els milers, els milions de persones mortes pel despotisme i l’ambició, o per l’orgull, la bogeria? Ningú. No ens podem subrogar en nom de les persones assassinades, o  torturades, de les violades, i declarar un perdó general per a tots els botxins. Ales víctimes de l’odi, del fanatisme, de tota mena de violencia, amb la vida se les ha privades de la llibertat, que constitueix la persona, i de la possibilitat d’estimar, que és allò que veritablement ens separa dels animals.

El filòsof francés ateu Comte-Sponville es demana: “si no és per a estimar, per a què serveix viure?” Que també podríem traduir per: “Si no és per a ser lliure, per a què serveix viure”. Contemplant els milers de milions de víctimes de tota la història, hauríem de respondre: “Per a alimentar porcs”.

Existeixen casos excepcionals, com el de l’escriptora jueva de 29 anys Etty Hillesum, que camí d’Auschwitz preguntava a un company de captiveri: “Per què odiar?” Però la inmensa majoria dels sacrificats en aquella hecatombe tremenda no perdonaven, i odiaven.

Què ha de fer un poble quan  des de fa segles es veu privat de la seva llibertat i per tant, d’estimar col.lectivament? Privat de la seva llengua, de la seva cultura, de tota possibilitat de ser amo de la seva vida? Qui ho pot perdonar? L’única cosa que se li pot demanar és que no odiï i que sense odi s’esforci per recobrar la seva llibertat. L’odi és destructiu i no porta enlloc, i la serenor d’esperit, la lucidesa i la fermesa constant són llavor de llibertat.