ANTIPEDAGOGIA DELS POLÍTICS

Rafael Campalans deia que la primera missió dels polítics era fer pedagogía.

Immediatament després de la tirania franquista, el poble de Catalunya va donar una lliçó de democràcia a Sant Boi de Llobregat, l’onze de setembre del 1976, reclamant civilitzadament ‘llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’. El fet es va repetir l’onze de setembre de l’any següent, a la magna manifestació de Barcelona. I encara es van repetir en altres ocasions. El poble donava lliçons de civilitat i de democràcia als polítics   Però aquests no van saber aprofitar la lliçó. Van pensar que amb les eleccions el poble ja se sentiria lliure, que amb l’amnistia ja es resoldrien tots els greuges i que amb qualsevol paper que dugués el títol d’Estatut d’Autonomia els que la reclamàvem ja ens donaríem per satisfets.

Es van quedar tan tranquils i es van dedicar als seus afers, que consistien a continuar ben situats els qui abans ja hi estaven, i a obrir la possibilitat d’estar-hi també als qui abans se’ls havien oposat.

Van legalitzar el partit comunista però, a quin preu? Al d’asseguar-se que no trencaria res. Així feien desaparèixer el perill de perdre els seus setials. Van fer retornar Tarradellas, i així feien emmudir els catalans que hi havien confiat. Es van oposar a entrar a l’Otan amb el lema ambigu ‘d’entrada no’, que tant valia per a fer creure que no hi volien entrar, com que ja ho farien ‘després’, un cop manipulada i adormida la població  I hi vam entrar.

Mentrestant, van resoldre assumptes privats seus, com la legalització del divorci. Aquesta mesura afavoria la població, sens dubte, fet que li proporcionava un aire de benefici col.lectiu, però la pressa amb què tants polítics van córrer a divorciar-se ens evidencia que era en ells que pensaven i no en el poble. Aquest els servia d’excusa. Engany, antidemocràcia, antipedagogia.

O a las ‘Cortes Generales’ destacava un Alfonso Guerra que es dedicava a riidiculitzar els seus ‘enemics’, enmig de les rialles i els aplaudiments dels seus seguidors. No es tractava de cercar entre tots els diputats dels diversos partits les alternatives millors per a fer progressar els ciutadans sinó de destruir l’altre, tant si tenia raó com no. I a Catalunya també teníem algún personatget que volia imitar aquell, encara que amb menys gràcia. Tot antipedagogia.

Què fan els nostres representants polítics quan es dignen a assistir a les sessions parlamentàries? Molts a callar sempre, menys quan toca aplaudir el del partit o esbroncar el de l’altre. O quan es dediquen a desqualificar-se mútuament o fins i tot a insultar-se. Antipedagogia absoluta.

Ah!, i el polític treballador, intel,ligent i honest és arraconat pel seu mateix partit així que les seves actuacions els resulten incòmodes. Més antipedagogia.

No tenim els polítics que ens mereixem. El poble ha demostrat en múltiples ocasions el seu seny polític i el seu sentit democràtic. Es diu que és egoísta, insolidari, hedonista … Qui li ha anat al davant, qui li ha ensenyat a ser-ne? Cap polític no ha sabut copsar les seves virtuts, el seu potencial, i encarrilar-lo per un camí democràtic i, per tant, humà. Antipedagogia total.