Comentaris i Reflexions: PUNT FINAL

Com

PUNT FINAL

Amb aquest comentari poso punt final al meu blog, que darrerament s’havia anat morint. Però no vull dir adéu sense fer unes consideracions sobre la situació actual de Catalunya, i més aviat dels catalans. O d’algun català.

M’he trobat que alguna persona –i dic alguna deliberadament, per no fer com aquells que quan  algú els diu una cosa proclamen de seguida que ‘molts diuen’  que si tal cosa o tal altra- m’ha explicat que està decebuda pel resultat de les passades eleccions. Són tan sols quatre o cinc els qui m’han fet aquest comentari, i no sé si representen un gran nombre o són només uns pocs.

El fet és que aquest homes i dones esperaven una victoria aclaparadora de CIU a les passades eleccions i la confirmació de l’aparició d’un líder carismàtic que arrossegaria tot el poble cap al canvi anhelat. La seva esperança s’ha vist frustrada. Sobretot, perquè després han vist que fins i tot dins de CIU l’adhesió a la independència no és tan general com voldríem. Figures importants de la federació continúen pensant i dient que no volen la independència, i després callen perquè ells sols en unes futures eleccions quedarien escombrats.

Els desenganyats  no tenen en compte que si CIU ha baixat ERC ha pujat força. I aquests semblen més decidits unànimement a treballar per la llibertat del nostre poble que els altres. De moment sabem que si unim les dues forces l’independentisme és majoritari. La CUP hi suma tres diputats més, i la majoria esdevé encara més sòlida. I si Iniciativa es manté a favor del dret a decidir, i ho fa a favor de Catalunya, la majoria a favor de la llibertat definitiva és molt gran. 87 diputats a favor, 28 en contra i 19 que no sabem finalment de quin costat es decantaran. En el pitjor dels casos, tenim 87 a favor i 47 en contra. No es aquesta la majoria clara que reclamava Mas?

La situació actual ens diu que la societat catalana, en la seva diversitat, des de la dreta fins a l’esquerra, sense renunciar a les peculiaritats de cada sector, reclama la independència. No és una sola persona, que de seguida els oposats a la indepndència titllen de messiànica, és a dir, de visionària, d’entabanadora, d’irresponsable incitadora d’il.lusions falses. En el nostre cas és la majoria del poble català, abans que els caps dels partits parlesssin, que va sortir al carrer en massa per exigir ser el que volem ser:

LLIURES!

Una gran filòsofa, Hanna Arendt, va escriure que

“EL PODER PERTANY ALS HOMES QUAN SABEN EL QUE VOLEN I ACTUEN UNITS.”

El poder pertany als homes, al poble, ens pertany a nosaltres, el poble català, si sabem què volem i treballem units. El nostre punt d’unió no pot ser una persona sinó un propòsit i una acció, la llibertat del nostre país.

Potser hem oblidat massa aviat tot el que han aconseguit l’Assemblea Nacional Catalana, l’Òmnium Cultural i els Municipis per la Independència. No es van fusionar en una sola entitat però a tots els UNIA un objectiu, que anava més enllà dels objectius concrets i immediats de cada un d’ells. Els unia

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA.

Cadascú, des del  grup social o polític a què pertanyi, sense abdicar del que el grup respectiu tingui com a finalitat propia, cal que s’esforci pel gran objectiu comú, allò que ens uneix a tots.          

Que proliferin altres col.lectius, o que creixin els actuals, de manera que el clam pel dret a la independència esdevingui una onada que arrasi tota oposició i faci sorgir els caps, i no només un de sol, que ben units per la finalitat comuna, i conservant cadascun la fidelitat a l’essència del col.lectiu d’on han aparegut, es converteixin en els representants del sentiment català i el duguin a terme.

I no oblidem mai que

“EL PODER PERTANY ALS HOMES QUAN SABEN EL QUE VOLEN I ACTUEN UNITS.”       

entaris i Reflexions: PUNT FINAL

PUNT FINAL

COM NOSALTRES PERDONEM

A qui perdonem?L’oració diu: els nostres deutors. I què perdonem? Els deutes que tinguin amb nosaltres.

Què hem de considerar deutes? ·Estrictament, diners. Diners que els hem deixat, coses que hem venut i que no ens han pagat, i per fets anàlegs. També es por considerar com contreure un deute ofendre algú. Amb paraules, amb gests … Són comportaments que cal rescabalar  i que si no ho són, el creditor o l’ofès pot perdonar, tal com Jesús recomana fer-ho, perquè tots d’alguna manera devem quelcom, si no en diners segurament en conductes que han ferit altres persones.

Tanmateix, matant un home o una dona, es contrau algún deute? Amb l’home o la dona morts, sens dubte, que són els únics que podrien perdonar-lo, però ja no viuen. El perdó ha esdevingut imposible. Perquè el pare, la mare, els germans, els fills dels morts poden perdonar el dolor que els hancausat, però no poden concedir cap perdó en nom dels que ja no hi són.

I qui pot perdonar els centenars, els milers, els milions de persones mortes pel despotisme i l’ambició, o per l’orgull, la bogeria? Ningú. No ens podem subrogar en nom de les persones assassinades, o  torturades, de les violades, i declarar un perdó general per a tots els botxins. Ales víctimes de l’odi, del fanatisme, de tota mena de violencia, amb la vida se les ha privades de la llibertat, que constitueix la persona, i de la possibilitat d’estimar, que és allò que veritablement ens separa dels animals.

El filòsof francés ateu Comte-Sponville es demana: “si no és per a estimar, per a què serveix viure?” Que també podríem traduir per: “Si no és per a ser lliure, per a què serveix viure”. Contemplant els milers de milions de víctimes de tota la història, hauríem de respondre: “Per a alimentar porcs”.

Existeixen casos excepcionals, com el de l’escriptora jueva de 29 anys Etty Hillesum, que camí d’Auschwitz preguntava a un company de captiveri: “Per què odiar?” Però la inmensa majoria dels sacrificats en aquella hecatombe tremenda no perdonaven, i odiaven.

Què ha de fer un poble quan  des de fa segles es veu privat de la seva llibertat i per tant, d’estimar col.lectivament? Privat de la seva llengua, de la seva cultura, de tota possibilitat de ser amo de la seva vida? Qui ho pot perdonar? L’única cosa que se li pot demanar és que no odiï i que sense odi s’esforci per recobrar la seva llibertat. L’odi és destructiu i no porta enlloc, i la serenor d’esperit, la lucidesa i la fermesa constant són llavor de llibertat.

ANTIPEDAGOGIA DELS POLÍTICS

Rafael Campalans deia que la primera missió dels polítics era fer pedagogía.

Immediatament després de la tirania franquista, el poble de Catalunya va donar una lliçó de democràcia a Sant Boi de Llobregat, l’onze de setembre del 1976, reclamant civilitzadament ‘llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’. El fet es va repetir l’onze de setembre de l’any següent, a la magna manifestació de Barcelona. I encara es van repetir en altres ocasions. El poble donava lliçons de civilitat i de democràcia als polítics   Però aquests no van saber aprofitar la lliçó. Van pensar que amb les eleccions el poble ja se sentiria lliure, que amb l’amnistia ja es resoldrien tots els greuges i que amb qualsevol paper que dugués el títol d’Estatut d’Autonomia els que la reclamàvem ja ens donaríem per satisfets.

Es van quedar tan tranquils i es van dedicar als seus afers, que consistien a continuar ben situats els qui abans ja hi estaven, i a obrir la possibilitat d’estar-hi també als qui abans se’ls havien oposat.

Van legalitzar el partit comunista però, a quin preu? Al d’asseguar-se que no trencaria res. Així feien desaparèixer el perill de perdre els seus setials. Van fer retornar Tarradellas, i així feien emmudir els catalans que hi havien confiat. Es van oposar a entrar a l’Otan amb el lema ambigu ‘d’entrada no’, que tant valia per a fer creure que no hi volien entrar, com que ja ho farien ‘després’, un cop manipulada i adormida la població  I hi vam entrar.

Mentrestant, van resoldre assumptes privats seus, com la legalització del divorci. Aquesta mesura afavoria la població, sens dubte, fet que li proporcionava un aire de benefici col.lectiu, però la pressa amb què tants polítics van córrer a divorciar-se ens evidencia que era en ells que pensaven i no en el poble. Aquest els servia d’excusa. Engany, antidemocràcia, antipedagogia.

O a las ‘Cortes Generales’ destacava un Alfonso Guerra que es dedicava a riidiculitzar els seus ‘enemics’, enmig de les rialles i els aplaudiments dels seus seguidors. No es tractava de cercar entre tots els diputats dels diversos partits les alternatives millors per a fer progressar els ciutadans sinó de destruir l’altre, tant si tenia raó com no. I a Catalunya també teníem algún personatget que volia imitar aquell, encara que amb menys gràcia. Tot antipedagogia.

Què fan els nostres representants polítics quan es dignen a assistir a les sessions parlamentàries? Molts a callar sempre, menys quan toca aplaudir el del partit o esbroncar el de l’altre. O quan es dediquen a desqualificar-se mútuament o fins i tot a insultar-se. Antipedagogia absoluta.

Ah!, i el polític treballador, intel,ligent i honest és arraconat pel seu mateix partit així que les seves actuacions els resulten incòmodes. Més antipedagogia.

No tenim els polítics que ens mereixem. El poble ha demostrat en múltiples ocasions el seu seny polític i el seu sentit democràtic. Es diu que és egoísta, insolidari, hedonista … Qui li ha anat al davant, qui li ha ensenyat a ser-ne? Cap polític no ha sabut copsar les seves virtuts, el seu potencial, i encarrilar-lo per un camí democràtic i, per tant, humà. Antipedagogia total.    

CLAM PER LA INDEPENDÈNCIA

“Sigues realista, demana l’impossible!”, era una consigna d’entre les moltes que circulaven per París el Maig del 68. I és que si demanes allò que és simplement possible, com a molt et donaran una mínima part. Un bon exemple n’és això que anomenen ‘Estatut d’Autonomia’.

És imposible aconseguir la independència de Catalunya? N’hi ha que diuen que no, però encara que ho fos, és pitjor reclamar objectius menors, menys ambiciosos, només aparentment més assolibles. Com l’anomenat ‘pacte fiscal’. De Madrid ens han estat dient que ni parlar-ne, i tot just ara diuen que ‘l’analitzaran’, però que primer cal estabilitzar Espanya. Com en temps de Pujol, l’estabilitzarem, i a canvi de no-res. I mentrestant el temps passarà.

Cal mirar lluny, cal fer propostes engrescadores, il.lusionadores. Sobretot, que no siguin purament mercantilitzadores. Quina il.lusió col.lectiva pot promoure el ‘pacte fiscal’? Cridar ‘volem el pacte fiscal’!, pot arrossegar multituds? En especial, després d’haver-nos manifestat en massa proclamant que som una nació i que volem la ‘in-de-pen-dèn-cia’? Ara ens arronsarem exigint diners? Donarem la raó als que diuen que som uns ‘fenicis’?     

Els polítics potser ho són, però amb la seva miopia s’allunyaran més i més del poble. És que tenen por de quedar en minoría si es declaren a favor de la independencia? I què? Potser perdran escons, però la situació quedarà més clara: sabrem amb què comptem per a continuar amb la tasca d’il.lusionar el poble amb un projecte engrescador que parli d’esforç per viure una vertadera democràcia, en la que la participació del poble sigui una realitat. Una democràcia en la que la llibertat individual, la igualtat, la solidaritat i la justicia es visquin de debò, sense privilegis per a ningú, amb igualtat d’oportunitats per a tots, en la que els càrrecs públics estiguin oberts a tothom d’acord amb la capacitat de cadascú i en la que el favoritisme de qualsevol mena estigui totalment bandejat. Una democràcia que mai no es viurà a Espanya.

Els pactes entre Catalunya i Espanya mantindran la submissió dels catalans i l’allargarà indefinidament, acabant amb el sotmetimen.

Sortir al carrer per reclamar ‘un pacte fiscal’ és ridícul. Fins i tot trobo fluix el lema ‘volem la independència’, que es pot desvirtuar amb facilitat. Preferiria una cosa com ‘volem la llibertat total de Catalunya!’. Però si els polítics no saben anar més enllà dels seus ‘pactes’, i encara no compartits entre ells, reclamem la independencia.

ALTRE COP EL FEUDALISME?

L’historiador francés Pierre Bonnassie, al seu llibre ‘Catalunya mil anys enrere (Segles X-XI)’, explica que la pagesia catalana d’aquella época era a lliure. Els Pirineus eren un formiguer de gent, i molts en marxaven perquè no hi havia bestiar i prats per a tothom. Se n’anaven a ‘la frontera’, que era la vasta zona despoblada que existía entre els cristians, sobretot  ramaders, al nord, i els musulmans, principalment agricultors, al sud de la gran serralada..

Era una zona perillosa, perquè de tant en tant els dels nord o els del sud la travessaven armats i a cavall per atacar els de l’altre costat per robar-los béns o fer captius, pels que es podien cobrar bons rescats.

Tanmateix, l’excés de població del Pirineu obligava els més pobres a fugir cap a ‘la frontera’. Ho feien amb res més que la dona i les mans, amb les que molts esgarrapaven la terra (així llauraven), i hi plantaven el que podien. Quan un cert gruix de població s’havia assentat més o menys precàriament en un lloc, els nobles, els poderosos del nord, hi bastien un castell, que  servia de protecció per als pagesos. Fins que la noblesa s’ho va voler cobrar. Durant el segle XI van sotmetre la pagesia de la Catalunya Vella (la zona compresa entre l’Albera al  nord i el Garraf al sud, i l’altiplà central per l’oest), al sistema feudal.

Banquers, magnats de les grans indústries i els grans especuladors, están sotmetent el poble a una nova servitud, a una nova pobresa. Els partits polítics són els mercenaris a sou d’aquells per mantenir el poble sotmès.

No hi ha manera de sortir-se’n? En l’actualitat molts nois i noies tenen una cultura d’un nivell màxim, impensable uns anys enrere, tot i que molts es trobin en atur. La cultura, el coneixement, acompanyant la intel.ligència, poden ser els instruments adequats per combatre la nova feudalització. Cal evitar que el jovent es desmoralitzi i ajudar-lo a mantenir la confiança en la seva capacitat. Per molt forta que sigui l’embestida de l’ultracapitalisme salvatge, ells tenen el futur a favor seu, i el poden construir d’acord amb els seus desigs més legítims, més d’acord amb l’anhel de llibertat, d’igualtat i de fraternitat. No els tallem les ales, abandonem la queixa perpètua, encoratgem-nos, que és la millor manera de sembrar coratge, aplaudim la seva ànsia de llibertat personal i que vegin amb la nostra actitud que la llibertat personal i la realització humana plena van lligades estretament a la unió sòlida amb tots els qui participen del mateix anhel i de les mateixes il.l.lusions.  

 La joventut, els joves, són l’única força que pot fer que el plor pel poble s’estronqui i cessi per sempre, convertint-se en alegría perdurable. El concepte luterà que pel dolor ens arriba la redempció, l’hem d’aprofitar de manera que el setge descarat que han posat a la democràcia, i amb ella i d’una forma especial a Catalunya, es trenqui i ens arribi la llibertat i la democràcia veritable. Aquest és el repte que tenen els nois i noies que arriben a l’edat de decidir.