ACONSEGUIR ALLÒ QUE DESITGEM

ACONSEGUIR ALLÒ QUE DESITGEM

Ningú no desitja que li facin mal, ni físic ni psicològic. Les poques excepcions a aquest desig són anomalies que no trenquen el fet general que ningú no vol que li causin cap mal. 

Fora d’aquells casos excepcionals, tots defugim el dolor, la humiliació, el menyspreu, fins i tot el sentir-nos ignorats per aquells que voldríem que ens tinguessin en compte, ni que fos mínimament.

Paral.lelament al rebuig personal al sofriment, tampoc no volem que es faci mal de cap mena a les persones que estimem, siguin fills, pares, avis, familiars, amics… En un cercle que s’eixampla, no desitgem cap mal per als nostres conciutadans, per al nostre país. I eixamplant encara més la mirada, no hauríem de desitjar cap mal absolutament a  ningú d’arreu del món.

Penso que tota la moral neix d’aquest sentiment de refús personal del mal, del dolor. I d’aquí el principi:

“No facis als altres allò que no vols que et facin”.

Principi que brolla del cor de cadascú i no pas de cap norma que ens vingui imposada per ningú des de fora. Algú li pot haver donat la formulació esmentada però la seva essència no ha estat inventada per cap persona concreta, ni per cap poder exterior a nosaltres, sinó que l´hem experimentada des que vam néixer, amb el primer plor de protesta per haver abandonat la protecció que ens oferia el ventre matern.

Aquest principi té una formulació més positiva:

 “Fes als altres allò que vols que ells et facin.”

Consigna hedonista, segons declara el filòsof Michel Onfray. Hedonista en el sentit que si fugim del dolor és perquè desitgem el benestar. Més, doncs, que pensar en el sofriment com a motor per a evitar-lo, en nosaltres i en els altres, ens cal cercar el plaer com a impuls per a proporcionar-lo sense restriccions. Per a nosaltres i per a tots. Així, si volem pau, fem que els altres tinguin pau; si volem justícia, fem que els altres siguin tractats amb justícia; si volem alegria, fem que els altres visquin l’alegria; si volem gaudir, fem que els altres gaudeixin. Per tant, si volem la llibertat, treballem perquè n’hi hagi; si volem la igualtat, comencem per tractar tothom com a iguals; si volem  la fraternitat, siguem efectivament germans de tots, siguin com siguin, pensin com pensin, visquin on visquin…

Conclusió, si volem que ens estimin, estimem.   

SENY

SENY

Tenir seny no és de covards. Molts ho interpreten com una forma de no arriscar-se, de mantenir-se en una posició no compromesa, d’esperar en cas de conflicte a veure com acaba, per després adoptar la posició que li sembla més favorable als seus interessos. Molts excusen la seva manca d’actuació en moments que els poden resultar difícils dient que cal ser assenyats i obrar amb prudència, identificant el seny amb la prudència.

Tant el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC com la Gran enciclopèdia catalana defineixen el seny com “ponderació mental, sana capacitat mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació.

Seny és equivalent, doncs, a intel.ligència, ús adequat de la raó. Tenim una bona prova d’actuació plena de seny en la conducta dels nostres avantpassats barcelonins l’endemà del 14 de setembre de 1714. En aquella data va fer entrada a la ciutat el general borbònic que comandava les forces franco-espanyoles i va compprovar sorprès que els ciutadans no corrien a omplir els carrers com demanant perdó per la seva gosadia de resistir-se a rendir-se durant tants mesos o aclamant-lo com a vencedor que els havia alliberats d’uns capitostos embogits, ni tampoc tancats amb pany i clau a casa, temerosos del pillatge. Els barcelonins havien obert els tallers i les botigues i es dedicaven simplement a treballar. I així ho van fer durant tres segles tots els catalans, cosa que va permetre la nostra recuperació.

Tenir seny vol dir sobretot saber esforçar-se per a superar les dificultats, fins i tot les més fortes, les que sembla que tanquen el futur amb barreres infranquejables, i saber aprofitar les circumstàncies favorables amb serenor, sense minvar en l’esforç per esgotar-ne totes les possibilitats però sense enlluernar-se amb el pensament que tot ja està resolt.

El seny és sempre company de la intel.ligència, i la intel.ligència és l’eina que obre tots els camins, perquè fa veure amb claretat l’objectiu a assolir, el treball a fer, l’esforç exigit i la constància i fermesa necessàries per arribar a la fi.

Com a humans, és amb  seny que podem contribuir a construir un món on regnin la igualtat, la llibertat i la fraternitat. I com a catalans, és amb seny, virtut que sempre hem considerat una peculiaritat nostra, com podem bastir el país que desitgem.  

FA MÉS DE DOS MIL ANYS

FA MÉS DE DOS MIL ANYS

Plató, el primer feminista de la història, volia que les dones tinguessin els mateixos drets que els homes, de manera que poguessin arribar a formar part del cos de guardians de la ciutat, que havia de constituir el nivell més alt de la societat, i també que poguessin assolir la posició sobirana, la de governant.

Proposava que rebessin la mateixa educació que els homes, basada en la música i la gimnàstica. Com sabem, gimnàstica procedeix de ‘gymnós’, que vol dir nu, despullat. Els gimnastes practicaven els seus exercicis nus, en públic, i el mateix volia que fessin les dones.

Els qui excel.lissin i arribessin a guardians haurien de viure en comunitat mixta, sense propietat privada, perquè la ciutat els mantindria. Només podrien mantenir relacions sexuals per a procrear, i els acoblaments es farien en determinats moments fixats pels magistrats màxims i mai amb la parella que els guardians elegissin. Es farien uns sorteigs i cada home s’hauria d’unir amb la dona que li toqués, i, com és lògic, cada dona amb l’home que sortís també designat segons el sorteig. Cada any es faria el mateix cerimonial i es vetllaria perquè les parelles no es repetissin.

Els fills i filles que en nasquessin serien sostrets a la cura dels pares i dependrien de la ciutat, que els pujaria i educaria.. Els pares no podrien conèixer els fills ni els fills els pares. Per tant, tots els guardians anomenarien pare les persones que fossin més grans que ells, i fill totes les persones més joves que ells.

Si algun nen o nena no reunia les condicions físiques adequades, seria eliminat.

En el nostre temps veure dones ocupant càrrecs de govern no és cap novetat.

Tampoc no ho és trobar dones quasi nues o nues del tot a les platges.

La pràctica del canvi de parella, moltes vegades per sorteig, és un entreteniment per a molts i moltes. I el matrimoni per conveniència  és una realitat en moltíssimes cultures. I no són una forma d’acoblament variat les unions, amb cerimònia nupcial o no, de tantes parelles que es fan i es desfan? Podem assegurar que tots aquests adults saben qui són els seus fills, i quants nens coneixen els seus pares?  

Els infants que es vol eliminar per defectuosos no cal esperar que neixin, amb l’avortament n’hi ha prou.  

Existeix alguna altra semblança entre les propostes de Plató i el que vivim ara?

Fins fa ben poc els homes i les dones que es retiraven a un convent catòlic consideraven que escollien un estil de vida molt superior al de les altres persones. Elegint no casar-se, fent vot d’obediència al seu superiror i de pobresa, i vivint la comunitat de béns, venien a constituir l’elit espiritual de la societat. També puc esmentar els qui no viuen en comunitat però que no es casen i obeeixen els seus superiors a l’Església, de manera que poden arribar a dirigir-la tota. Són els seus guardians. 

Tanmateix, la quantitat de religiosos i religioses que han tingut relacions sexuals demostra que la previsió de Plató de fer que els guardians no observessin una abstinència sexual perfecta era força assenyada.

Les propostes de Plató han estat fortament atacades però hem de reconèìxer que la nostra societat presenta molts punts de contacte amb elles.

Penso que queda ben clar que mai no podem condemnar res, si no volem caure en la hipocresia més cínica, la de jutjar i condemnar els altres, tot fent nosaltres més o menys el mateix que ells. Ens hem d’acostar al pensament i les paraules dels altres, per oposats que siguin als nostres pensaments, acollir-los amb amor, meditar-los en profunditat, i si al final de la nostra reflexió veiem que no els podem compartir, en part o en tot, haurà de ser després d’haver comprovat d’una manera fefaent la raó del nostre rebuig, que no pot derivar d’una simple obediènca a normes que ens hagin imposat, sinó d’haver trobat amb el nostre raonament l’arrel veritable d’allò que considerem bo. Pensant, tot i així, que podem haver-nos equivocat.

L'AMOR ÉS L'HOME

L’AMOR ÉS L’HOME

Sentim amor per una dona o un home, la nostra parella; per un grup, els nostres amics i amigues; per moltes persones, els nostres conciutadans, o per tothom, tots els homes i dones del món.També sentim amor per animals, com el nostre gos o gat, o per una espècie sencera, com els rossinyols, o per tots en general.

Estimem l’art, o una art determinada, com la música, l’escultura, l’arquitectura, o idees abstractes, com la bellesa, la bondat, la matemàtica, la lògica… Estimem un lloc concret, tal poble o tal paisatge, o ens sentim profundament colpits per l’espectacle de les grans serralades, o per les serres més suaus, per la contemplació de la mar, tranquil.la o embravida, del cel, blau i resplendent o gris i amenaçador…

L’abast del nostre amor no té límit, podem estimar tot el que coneixem i fins i tot allò que no coneixem i que no sabem si existeix. Estimem l’Univers que coneixem i podem estimar altres universos, si és que n’hi ha més d’un, o un infinit d’ells.

La falta de límit del nostre amor ens pot dur a procurar el bé a persones llunyanes, desconegudes, que necessiten l’ajuda dels altres, i a no tenir en compte les malifetes dels altres. A desitjar el bé als qui es consideren enemics nostres i a reconèixer que són germans nostres, tot i el seu desamor. Hi ha algunes persones que arriben a donar la vida perquè altres visquin.

Senten amor d’aquesta mena, els animals? I quan s’ajuden entre ells, saben que actuen per amor, o saben simplement que la seva actuació és resultat de l’instint? O no saben res?

Nosaltres no podem demostrar si existeix o no alguna realitat exterior a nosaltres, a l’Univers, que sigui amor pur, infinit i etern i que anomenem Déu, i en tot cas només ho podem creure o no. Allò que és indubtable és que l’amor, a la Terra si més no, existeix tan sols en nosaltres, en el grau que cadascú vulgui, i no el trobarem en cap cosa més.

La capacitat d’estimar sense condicions i il.limitadament és el que ens constitueix com a persones i no la raó, la intel.ligència,  la sensibilitat, la capacitat creativa, quie són simples passos cap a la facultat d’estimar.   Sense amor només som un objecte més de la Terra, no hem superat l’estadi animal.

L’amor som nosaltres. 

LA DIVERSITAT

Tant de bo que el teu tarannà fos el de tots!

EL SETGE A CATALUNYA

EL SETGE A CATALUNYA

El 13 de setembre del 1714 el general que dirigia les forces francoespanyoles que assetjaven Barcelona va anunciar que a l’endemà es produiria l’assalt definitiu a Barcelona.

Ara ha estat el TC qui ho ha ordenat. Des d’aquell dia veiem com l’ofensiva contra nosaltres, és a dir, la nostra llengua i, per tant, contra la nostra cultura, la nostra història i les nostres institucions seculars, s’ha desfermat amb  una intensitat i generalització que només s’havia produït en temps de la Dictadura.

Els nostres avantpassats del 1714, derrotats, es van refugiar en el treball i la constància a conservar llengua i cultura. Se’n van sortir, que va ser la forma de vèncer la desfeta, i per això nosaltres avui encara ens mantenim ferms.

Hem de fer com ells, però sense rendició. Ferms i constants, i amb un treball que és més esforçat que el seu. Es tracta d’actuar junt amb els immigrants de tot arreu que han vingut a Catalunya a trobar feina o a establir-hi negocis. Són un potencial enorme per a Catalunya.

Ens cal intel.ligència, generositat i perseverança.

Si vénen a treballar és que vénen  a col.laborar amb nosaltres. Segurament no són conscients de la col.laboració que ens proporcionen o que ens poden proporcionar, però vénen a treballar  i els interessa fer-ho en un país que progressi, i que els garanteixi llibertat, igualtat, justícia, fraternitat.

Res de privilegis sobre els catalans ni tampoc cap discriminació. Tracte exactament igual. Els privilegis farien perdurar en ells el sentiment de ser estrangers o la voluntat de ser-ne, pel benefici que en treurien d’aquesta condició, i la discriminació el de ser refusats, el de ser considerats indesitjables i fins i tot enemics nostres.

És evident que entre ells hi ha delinqüents, com hi són entre els naturals del país, i tant els uns com els altres han de ser perseguits i castigats. No podem acceptar aquesta llei que fa que els jutges deixin en llibertat amb càrrecs tota mena de malfactors, que poden continuar actuant.

La immensa majoria, però, que treballen i viuen honestament, s’han de sentir iguals que tots els ciutadans. 

 Ho deia en el comentari ‘INTEGRACIÓ’ i ho repeteixo ara. Catalunya va viure segles no tan sols de convivència, sinó de veritable incorporació de persones d’una altra cultura, que la va ajudar moltíssim. També cal recordar els occitans, gascons majoritàriament, molts d’ells de religió protestant, que van deixar una petjada que molts de nosaltres ignoren però que potser tenen cognoms que els ve d’ells, dels avantpassats que fugint de les guerres civils de França, es va refugiar entre nosaltres i amb el temps es van incorporar de ple a la nostra societat. I si mirem també els cognoms de tants catalans que destaquen pel seu amor a Catalunya, hi trobarem igualment el record de la seva arribada, o de les dels seus pares, en èpoques ben recents.

No són persones que “es mengin el pa dels catalans”, com ens recordava un català il.lustre, Paco Candel. Són  gent delerosa de viure bé, de trobar-se acollida, de progressar, i estimaran el país i els homes i dones que els ho possibilitin.

Donem-los la mà, Catalunya se salvarà si sabem treballar junts amb una mateixa il.lusió: la llibertat, la igualtat, la fraternitat, la justícia.

VELLESA EXCLOSA?

UNA  VELLESA EXCLOSA?

No tots els vells –segurament la majoria- han tingut l’ocasió de llegir les paraules de Luc Ferry referents a per què serveix la vellesa i sobre les que he reflexionat en aquest bloc a “Estimar allò que és singular”. I n’hi ha uns que no podran fer-ho mai. Són aquells als que el decaïment mental els ha tancats en un món inaccessible per a nosaltres. No sabem si coneixen res, si ens coneixen a nosaltres, encara que els siguem el marit, la muller, els fills, els germans… No sabem si s’adonen de res, ni del que els passa interiorment. La seva cara inexpressiva no revela cap emoció, si no és la d’un dolor físic. Per a què serveixen aquests vells? La pregunta que feia el filòsof francès, quina resposta obtindrà? Quina li dona ell mateix? No ho sé.

Els vells presents físicament però absents mentalment són el gran repte per a la nostra societat. Penso que són la pedra de toc que mostra si la societat catalana encara pot sobreviure o si s’extingirà definitivament.

Són la inversa dels nadons. Aquests tenen tota una vida pel davant, i els dediquem tota la nostra atenció; a aquells, els espera la mort, més o menys propera. Què pensem d’ells?

Els vells en situació de declivi i enfrontats ja a la desaparició definitiva, que sembla precedida per la seva ruïna mental total, serveixen perquè la societat sencera, des dels governants fins als familiars més directes, però passant per tots els homes i les dones sense excepció, prenguem consciència que els ancians que es troben en aquest estat no són un destorb sinó l’oportunitat que té la societat de regenerar-se, d’esdevenir una comunitat d’homes i dones solidaris.

Si no som capaços de concentrar tota la nostra energia a aconseguir que la seva etapa final estigui envoltada d’afecte i dedicació, no podrem mai alliberar-nos de la malaltia que corseca la nostra societat i fa que es desintegri. No tindrem força ni voluntat per a construir una comunitat solidària, en la que la formació, el treball, la justícia, la igualtat, la llibertat, siguin patrimoni de tots.

“Honraràs pare i mare”. Aquest vell i primer manament ens demostra com l’estimació i l’atenció als més vells és la tasca fonamental de les societats ben constituïdes i que volen perdurar.

Si la seva decrepitud fa que no ens puguin dir res, fixem-nos en els seus ulls: en les seves mirades apagades ens  podem veure nosaltres mateixos.   

   

LA DIVERSITAT

LA DIVERSITAT

Claude Levi-Strauss a ‘Raça i Història’, escriu:

“L’actitud més antiga, … que tendeix a reaparèixer en cadascun de nosaltres quan ens trobem dins una situació inesperada, consisteix a repudiar purament i simplement les formes culturals: morals, religioses, socials, estètiques, que són més allunyades d’aquelles amb les quals ens identifiquem”.

Pensant-nos preservar les nostres essències seculars, de fet, no tan sols desaprofitem l’avinentesa per enriquir-nos culturalment sinó que excavem trinxeres insalvables que impossibiliten el diàleg civilitzat i civilitzador, i que més tard o més d’hora ens duran als enfrontaments i a la violència.   

És aquesta l’herència que volem deixar als nostres néts? I ja no dic a les generacions futures perquè això sembla força llunyà.

La nostra societat ha de créixer en sentit de llibertat, de democràcia, d’apertura a tot, per obrir els braços a qui sigui que se’ns acosta. Només la comprensió de tot el que l’altre considera que són els seus valors –sense que haguem de renunciar als nostres- farà que neixi l’amistat entre els interlocutors. Quan s’és amic d’algú les diferències no compten, perquè l’amistat, com l’amor, està per damunt d’elles. I de l’amistat, com de l’amor, en neix la bona convivència, l’harmonia, la pau.

POHIBICIONS

PROHIBICIONS

Estan permeses les lluites de galls o de gossos? Estan autoritzades les persones nudistes a passejar-se sense roba pels carrers i les places de pobles, viles i ciutats, o no ho estan? Els tranuitadors a fer soroll insuportable de nit?

Quan una prohibició és senyal de tirania i quan ho és de llibertat? Quan de respecte per la majoria i quan de supressió de tabús, de supersticions i de tradicions insostenibles per cruels?

El nostre poble ha assimilat múltiples tradicions procedents d’altres llocs –conseqüència d’estar en un indret de pas-, les quals s’han convertit al llarg dels anys o dels segles en tradicions pròpies. Moltes amb el temps es poden haver configurat com a autèntics béns culturals i cívics, és a dir promotors de l’ambient cultural i moral de la societat, -cas dels castells humans o de la sardana- però d’altres, que durant força temps poden haver estar considerades bones i haver gaudit de molta acceptació, després han deixat de correspondre´s amb l’evolució moral de la gent. És palès que aquestes darreres no poden continuar.

La prohibició té sentit quan es fa pel bé de les persones –no robar, no matar, etc- però, amb la  nova consciència ecològica –en definitiva, còsmica-, també quan intenta de respectar les plantes, els animals, l’entorn i el món sencer.

Pot la diversió d’un quants, i el benefici econòmic d’alguns, atemptar contra una exigència moral, encara que hagi estat adquirida recentment i trenqui amb tradicions o costums arrelats?

INTEGRACIÓ

INTEGRACIÓ

Des que a l’Europa Occidental el nivell de vida va augmentar, les persones van començar a abandonar  els treballs més feixucs, i va iniciar-se la immigració de magribins. A l’any 1952 vaig trobar força algerians treballant al Rosselló.

Aquella tendència es va generalitzar i avui fins i tot a l’Estat espanyol arriben gran quantitat d’immigrants, i s’ha produït un clam unànime: Cal que s’integrin!

Què vol dir integrar-se? No pas que perdin  la seva llengua, ni la seva cultura –religió inclosa-, ni cap particularitat que no atempti contra els drets fonamentals de les persones. Per exemple, els musulmans poden tenir més d’una dona? Molts europeus en tenen, bé que no estiguin legalitzades. I els casaments poc duradors, seguits de nous casaments, s’han generalitzat, que és com una manera de tenir més d’una dona –o d’un home- successivament, sense tantes càrregues econòmiques simultànies.

Una persona integrada vol dir que se sent membre d’un lloc, d’un poble, i res més. Els jueus de l’Edat Mitjana se sentien catalans, i mantenien la cultura originària. La seva integració es va produir després de molts segles de viure aquí, i encara suscitaven recels entre l’altra població. Però és que entre nosaltres no convivim catalans catòlics, catalans evangèlics i catalans ateus, i no sempre ens hem sentit tots iguals?

La integració, el sentir-se part d’un poble, només es produeix si l’immigrant se sent tractat com qualsevol ciutadà de soca rel. Si té les mateixes oportunitats d’estudi, de treball, d’habitatge, de participació social i política … Per aconseguir-ho no cal esperar centúries, el procés es pot activar si no hi ha rebuig envers ell.

Els guetos –no tan sols en el sentit de barris exclusius per a ells-, són l’arma més perillosa contra la integració, contra l’harmonia social, contra la convivència pacífica.

No importa que de tant en tant resulti que algú amb estudis superiors i amb nacionalitat occidental esdevingui un terrorista amb ànsia destructiva. Quanta gent del país no participa també d’aquest afany nihilista?   

UNIÓ

UNIÓ

“El poder sorgeix d’entre els homes quan actuen units i desapareix quan es dispersen”.

Són paraules de Hanna Arendt que ens inviten a una reflexió profunda, tot i que sigui breu.

No existeix poder real i legítim mentre els homes no s’han unit per actuar. I com s’uneixen? Perquè algú els ho imposa per la força? Això no és unió sinó subjecció, atemptat contra la llibertat de les persones.

Quan els homes i les dones sentim una necessitat col.lectiva, o una il.lusió per la qual paga la pena d’actuar, si apareix algú treballador, intel.ligent i honest que sap recollir l’anhel de tots i el presenta de forma pacífica i engrescadora, galvanitza l’entusiasme general i s’origina un moviment que porta a aconseguir que sigui una realitat allò que tots desitjàvem. Llavors no es pot dir que anem darrere un líder sinó que l’hem creat. Ell simplement  dóna concreció explícita al que tots volem i orienta cap el camí que ens cal seguir per tenir èxit, però no impulsat pel seu sol pensament sinó en estret contacte i comunicació amb els ciutadans. Penso que això és el que va passar a l’Índia amb Gandhi i a Nord-amèrica amb Luther King.

En els grups, petits o grans, on ens moguem, una acció prioritària hauria de ser sensibilitzar-nos que el poble ha de participar de debò activament i efectiva en la construcció de la democràcia i en les tasques de govern i  establir lligams amb tots els altres grups existents, de la mena que siguin (però no polítics), per crear un estat d’opinió general que arrossegui tothom. El dia que una gran majoria de la societat estigui sensibilitzada sobre la necessitat d’assolir una democràcia real, segurament sorgirà d’entre ella la persona adequada que sabrà conduir tota la força acumulada vers l’objectiu desitjat per tots.

ALLÒ QUE DE DEBÒ IMPORTA

ALLÒ QUE DE DEBÒ IMPORTA

Creients en Déu i no creients els trobo units en un fet que em desconcerta i que considero del tot estèril: el seu fervor a demostrar cada grup que té raó. Els uns, que Déu existeix; els altres, que no existeix. Hi dediquen una energia increïble, i així desatenen allò que és primordial i que hauria de congregar i unir els seus esforços: el bé dels homes, la seva vida bona. 

És el mal allò que hem de combatre i les seves causes. Tanmateix, la causa principal del mal és l’home mateix, és el seu cor seduït per l’afany de diners i de poder. Rere d’aquest deliri sacrifica els altres sense cap pietat.

D’aquesta manera desatenem el clam més profund del nostre ésser, que no vol rebre cap mal de ningú ni de res, i que ens fa comprendre que això és exactament també el que desitgen  tots els altres: que no els fem  el mal que no volem per a nosaltres.

Mentre discutim si és la fe en un Déu o és l’ateisme el que ensorra els humans en la violència, la guerra i el crim en totes les seves formes, deixem de lluitar contra la veritable arrel del mal.

INTEL.LECTUALS

INTEL.LECTUALS

Quina influència tenen els intel.lectuals contemporanis, quin ressò troben en l’opinió general? Del que diuen o han dit una Hanna Arendt, un Erich From, un Zygmunt Bauman, un André Comte-Sponville, un Jean-François Lyotard, un Luc Ferry, un Amartya Sen, un Tzvetan Todorov, i tants i tants d’altres, quantes persones en tenen cap coneixement? O dels més propers, com un Terricabras, un Torralba, un Cardús, i m’aturo per no allargar-me més.

El pensament de tots aquests intel.lectuals honestos, humanistes, es basa en el principi elemental i fonamental de no fer als altres allò que no volem que ens facin, i fer-los allò que desitgem que ens facin.

Moltes persones i organitzacions actuen de conformitat amb aquest principi, i segurament són molts més ara que abans els qui es dediquen al servei dels altres. Però, per què l’explotació, el robatori, l’abús, la tortura, la guerra, el crim, continuen regnant en la nostra societat?

Hem d’organitzar una croada pacífica amb tots els mitjans al nostre abast per aconseguir que almenys el no fer mal als altres arribi a tothom, dels més petits als més grans, dels treballadors als empresaris, dels jubilats als polítics, i vagi penetrant en els seus cors. 

EL SILENCI I L'INFINIT

EL SILENCI I L’INFINIT

El filòsof Comte-Sponville ens invita a contemplar força estona l’estelada una nit serena, en què res no l’enteli.

Mirar els estels i deixar-se penetrar del seu silenci.

Amarar-se de silenci i viure l’infinit.

Una experiència colpidora, que pot ser el començament d’altres de semblants però quotidianes.

No cal aïllar-se sota el cel de la nit. A ple dia, en el prat, al bosc, trobarem també el silenci que ens permet viure l’infinit.

Més encara:

Podem viure el silenci entre la gent, a la ciutat sorollosa. Només cal identificar-se amb cada persona, mirar-la amb amor com mirem l’avetosa fosca, el prat rialler, el torrent enjogassat, la muntanya ardida.

 Les veus, els crits, les rialles, les discussions, els brogit eixordador, no són diferents dels cants dels ocells, del bramul dels cérvols, del zumzeig dels insectes, de l’oreig i del tro. Tot és senyal de vida, o de Natura.

LLISTES TANCADES

LLISTES TANCADES

Què ens cal fer perquè els partits polítics deixin de presentar llistes tancades, que ens imposen uns noms –unes persones- tant si ens agraden com no, tant si confiem en elles com no, tant si les coneixem com si ens resulten absolutament desconegudes?

Cada vegada que un polític se’ns acosta –i ara ho faran molt, com passa sempre en els períodes electorals- els hauríem de dir immediatament que no acceptem que ens imposin unes llistes i uns candidats seguint un ordre incanviable. Que la nostra sobirania, que tant diuen respectar, ens exigeix, amb una exigència tant moral com política, elegir els millors o els que considerem millors, que tant poden pertànyer a un partit com a un altre, que tant poden ser els primers de la llista com figurar al  mig o aparèixer en els darreers llocs, i que amb la pràctica actual ho impedeixen i que estem convençuts que d’aquesta manera boicotegen la veritable democràcia. 

No representa aquest boicot una de les causes de la desafecció política? No veuen els partits que moltíssima gent troben en el sistema actual una manera de col.locar els membres del partit, encara que no valguin per a la funció política? Que sembla que només busquen tenir una bona claca, per a perseverar en el poder, o per a aconseguir-lo?

No canviaran de pràctica, però si la nostra exigència esdevingués un clam multitudinari, haurien de canviar de sistema i aprovar –per fi!- una llei electoral més acostada a la democràcia que reclamem.

ESTIMAR ALLÒ QUE ÉS SINGULAR

El filòsof francès Luc Ferry afirma que els vells servim per a “ampliar la perspectiva, estimar allò que és singular i viure a vegades l’abolició del temps que la seva presència ens ofereix.”

Què és singular? Penso que és allò que cada instant ens ofereix: els successius rostres de les persones que ens rodegen, que trobem pel carrer, pels hotels o restaurants, pels pobles, pels camins de la muntanya…; els arbres, les fulles dels arbres, les fulles del terra, siguin les que l’encatifen a la tardor, siguin les que cauen  a l’estiu per manca d’aigua…; qualsevol cosa, o fet, que ens vagi apareixent al llarg de cada minut. Esguardat tot amb amor, amb sol.licitud, cada cosa ens meravellarà i tindrà dins nostre unes ressonàncies que perduraran, encara que ens semblin fugisseres perquè desapareixen tot seguit, substituïdes per les que arriben als nostres sentits immediatament. Però viscudes amb intensitat, amb delit, són essències d’eternitat, ens fan tastar l’eternitat. La nostra vida esdevé un caminar constant per l’eternitat. De fet, abolim el temps.

És resultat això de la nostra llarga experiència, que ens ensenya, o pot haver-nos ensenyat, a valorar els homes, la vida, el món, tot, no per apropiarnos-ho sinó per estimar-ho? És possible, i paga la pena no desaprofitar aquesta específica qualitat nostra, que transformarà, si volem, l’etapa final i culminant de la nostra vida, tingui la durada que tingui, curta o llarga. Ens proporcionarà la felicitat, si no n’hem gaudit i l’augmentarà, si ja la posseïm. Perquè la felicitat va unida a la plenitud de l’amor, que tendeix a l’infinit, i l’infinit no s’esgota mai.

Independència

Al llarg dels segles XIX i XX moltes països van accedit a la independència. A Amèrica, a l’Àsia, a l’Àfrica, i finalment a Europa. En general, com van actuar els governs que van regir la marxa d’aquests nous estats?

Pocs són els que han estat modèlics. Els exemples de bon govern i d’harmonia entre el poble són ben escassos. Per què?

Molts dels antics governants i funcionaris van continuar actuant, sigui en els seus llocs anteriors, sigui en altres de nous. Els uns van saber dissimular la seva adscripció d’abans i d’altres simplement van seguir en la seva funció per manca de gent preparada per a fer-la. Va caldre recórrer a ells perquè eren els únics que tenien experiència en la cosa pública, tot i que aquesta experiència els hagués duts a aprofitar-se’n.

Això va comportar que perduressin els antics vicis. Moltes noves democràcies estan corrumpudes perquè els qui les han governades ja estaven corrumputs i no van abandonar l’estil a què estaven acostumats. Fins i tot alguns, o molts, dels qui figuraven en els rengles opositors, a l’única cosa a què aspiraven era a ocupar el lloc dels anteriors ocupants –en el doble sentit d’cupants dels setials de comandament i d’ocupants del país que s’havia independitzat-, sense cap més preocupació, en especial sense pensar gens ni mica en el bé general, en el benestar de tothom, dels seus compatriotes.

Un país que assoleix la independència és un pastís enorme que atreu un nombre incontable de mosques.

Independitzar-se no vol dir assolir immediatament el bé de tots. En el cas d’un país que s’independitza i és relativament ric, si el poble no vigila molt i no està ben atent a veure qui són els qui pretenen governar-lo, es pot trobar amb un gran desengany, que el dugui a enyorar l’època passada, quan uns altres l’explotaven però quedaven més lluny, perquè el mal que fan els qui ens són propers resulta més visible i més dolorós. Tots llavors en sentim enganyats.

Treballem per la independència de Catalunya però al mateix temps treballem per conèixer els qui es volen erigir en capdavanters i conductors de la nova situació. No importa que la independència trigui encara molt a arribar, esforcem-nos a saber ja des d’ara com desitgem que siguin els nostres futurs polítics. Cal que sigui un conexeiment ben profund, tant com ens sigui possible, de la seva qualitat humana –honradesa, intel.ligència, capacitat de treball-, professional -sigui quina sigui la seva activitat actual- i cultural. En aquest últim aspecte, no es tracta de buscar savis, de pretendre tenir un govern de savis, sinó de saber cadascú què pot fer i per a què està veritablement qualificat. Per això hem de combinar les tres condicions, qualitat humana, professional i cultural, sense quedar-nos amb una sola. Podem ser força treballadors, intel.ligents i honrats, i no servir per a governar. Un bon metge és cap garantia per elegir-lo com a Cap d’Estat? Una persona que, per mil raons, no hagi pogut adquirir una cultura mitjana, però reuneixi les altres condicions, l’hem de rebutjar per a qualsevol activitat pública?

Aquest esforç de coneixement dels polítics no l’hauríem de limitar per al futur, que sempre és incert. Cal aplicar-lo des d’ara mateix, tot i que les llistes tancades, a què tant s’aferren els partits –evidentment, per col.locar els seus membres-, ens resulti una enorme dificultat. En això, els pobles estan en millors condicions que les ciutats per imposar la gent més adequada. Però no esperem a demà per fer aquest treball. Esforcem-nos perquè la democràcia sigui una realitat.