BOTIFLERS I QUISLINGS

BOTIFLERS I QUISLINGS

Tots els pobles n’hem tingut i continuarem tenint-ne. Botiflers, és a dir, col.laboracionistes amb els enemics del país, i ‘Quislings’, el nom del norueg que a més a més de col.laborar amb els nazis, va perseguir els compatriotas que s’oposaven als nazis. El seu nom va quedar com a sinònim de màxim traïdor.

De gent així en tenen tots els pobles, i són un dels perills que sempre cal tenir en compte.

Hem de pensar en els col.laboracionistes oportunistes, que són tostemps al costat dels que manen. Avui amb els uns, demà amb uns altres. Potser són la majoria. El seu lema és no comprometre’s però aprofitar les situacions. No se’n pot prescindir però cal conèixer-los i evitar que acabin remenant les cireres, com ha passat en força països.

Després hi ha els col.laboracionistes compromesos. Els qui actúen, sigui des de llocs de poder, sigui des d’altres de secundaris, fins i tot molt secundaris. Treuen un benefici, gran o petit, de la seva actuació, i combaten qualsevol canvi que pugui afectar el seu benestar, per minso que resulti.

Finalment trobem els col.laboracionistes ideològics. Quisling, per exemple, era un feixista declarat i va fundar un partit nazi a Noruega.

Si, com deia en un comentari anterior, no podem pensar a rebre cap ajuda exterior, sí que hem de pensar, i molt, en el perill interior, el que representen aquells que en lloc d’ajudar a aconseguir la independencia de Catalunya faran tot el posible per impedir-la.

Sense ser enemics, queden els que dubten. Quants són?

Al diari El Punt Avui del dia 11 de setembre apareixen una vuitantena de consideracions de diversos personatges sobre si la relació amb Espanya està arribant al límit. N’hi ha 56 que hi volen posar punt final i 22 que ho matisen. Unes més aviat sembla que pensen que no s’ha de fer, i unes altres, algunes provinents de persones que em consta que són independentistas, dubten sobre si existeix una majoria suficient.

Aquest punt és el que em sorprèn més. Fa temps que escolto les mateixes paraules: “Som prou gent?” Amb imaginació i creativitat ho podem arribar a saber. Recordem que quan vam destronar l’Aznar va ser gràcies a la inventiva i l’empenta dels qui van començar a enviar sms. No hi ha ningú, ni cap grup, capaç d’emprendre una acció semblant?

Una amiga em va preguntar: “Per què no ho fas tu?” No sóc cap personatge i tinc 78 anys. Hauria de ser algú, o alguns, amb energia i experiència, i prou coneguts per a inspirar confiança.

Tenen por de fracasar, de fer el ridícul? Maleïda por, com dic en un llibre, ella ens colla i no ens deixa obrar.

Imaginem que es quedessin amb un 18% de partidaris del sí. És poc, això? Seria un 18% del total de la población, no pas dels votants efectius. Qui no voldria comptar amb un 18% de la població? Quants partits poden presumir d’obtenir tants vots?

I si el resultat fos del 30%, què?

Cal abandonar el pessismisme, omplir-nos d’il.lusió, si més no pels nostres néts, i convertir-nos en corretges de transmissió que esperonin els qui dubten, els qui no saben què fer, els qui voldrien però són porucs, no saben què pot pasar, tenen por. I la por és un sentiment irracional, sense cap fonament. Assegurar el futur dels nostres néts sí que és una actuació ben fonamentada, ben racional.  

Actuem!

IL.LUSIÓ I VOLUNTAT

IL.LUSIÓ I VOLUNTAT

Ens imaginem, potser, que si Catalunya es declarés independent hi hauria països dels anomenats ‘importants’, que correrien a reconèxer-nos? El que pensés això és que ignora la historia de Catalunya o l’ha oblidada.

El 1640 el Rei de França va animar els catalans a proclamar-se república, i després, inviable la república, ell mateix va esdevenir Comte de Barcelona. Després d’anys de lluita i vexats els catalans tant pels espanyols com  pels francesos, van  decidir fer la pau amb Felip IV d’Espanya però França es va quedar amb el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i mitja Cerdanya.

Anys després l’Arxiduc Leopold d’Àustria va incitar els catalans a donar suport a la seva pretensió al tron  español. Holandesos i anglesos estaven al seu costat, contra França i el pretendent francés Felip V. Però com Leopold fou elegit Emperador d’Àustria, Holanda i Anglaterra, per allò de l’equilibri entre les potències europees, van abandonar la causa austriacista. L’Axiduc també es va retirar de la competició i nosaltres vam quedar a mans d’espanyols i francesos.

És diferent la situación actual? Ara no es tracta d’equilibri de poder sinó d’economia, que potser en el fons ve a ser la mateixa cosa.

Fa pocs dies parlàvem amb uns amics alemanys i els vam preguntar si en el cas que Catalunya es proclamés independent Alemanya ho aprovaria. “N0!”, va ser la resposta. “Per què”?, vam demanar. I ells van contestar: “Ens ha costat un dineral i un gran esforç aconseguir que l’antiga Alemanya de l’Est es posés al nostre nivell i no estem disposats a fer més sacrificis per ningú”. Vam insistir: “Diuen els entesos que Catalunya seria la quarta potencia econòmica d’Europa. No ens hauríeu de pagar res i contribuiríem al fons comú, perquè no sofriríem la sagnia que ens imposa Espanya”. “I què?” digueren. I la seva conclusió final va ser: “Llavors la situación d’Espanya seria de fallida total. Allò que rebéssim de vosaltres deixaria d’abonar-ho Espanya”.

Els resultats electorals que està obtenint Àngela Merkel demostren ben clarament que el pensament dels nostres amics és compartit per la majoria dels seus compatriotes. No volen pagar més. Fins i tot la remota possibilitat d’haver de fer-ho els esparvera.

Estem sols, com ho estaba Irlanda el 1921. Però ells van lluitar i es van imposar a la imperial Anglaterra que havia sortit victoriosa de la Primera Guerra mundial.

Ara les circumstàncies són  diferents i no cal recórrer a les armes físiques. Eslovàquia es va separar de Txèquia i la UE s’hi oposava. Per raons econòmiques, naturalment. Les grans multinacionals tremolaven. Elles necessiten grans mercats, és a dir, grans estats regits per un sol govern al que puguin imposar la seva voluntat, estats que siguin proveïts des d’una sola gran fàbrica per a tot el Continent. Però els eslovacs van tirar pel dret. Són independents. 

El que cal és il.lusió, voluntat indefallent, esforç constant, intel.ligència i valentia. Estem disposats a actuar així? Ens hi va l’existència com a poble i com a persones lliures.  

   

UTOPIA

Què en pensem de molts polítics d’arreu del món? Potser que n’hi ha força que només cerquen el poder per al seu profit personal, econòmic, de manera directa o indirecta. Qui pot creure el que aquests diuen?

Parlen d’amor al poble, o al país, o a la ‘pàtria’, però els seus fets ho desmenteixen. S’autoanomenen ‘democràtics’, però, en què consisteix la seva democràcia? En primer

lloc l’haurien de practicar dins els seus partits i en ells, quin militant gosa d’enfrontar-se als capitostos d’aquesta mena? Les crides que aquests fan a la unitat, en realitat, bé que dissimuladament, són simplement ordres a obeir allò que ells disposen. Si els dissidents persisteixen en la seva actitud d’oposició, aviat són eliminats de les llistes electorals o fins i tot del partit. Molts dirigents màxims de partits són uns dictadors. No mereixen cap confiança.

A Catalunya, veiem com tants que s’han presentat com a independentistes no han fet res per atreure el 40% llarg de catalans que s’han declarat a favor de la independència. Cadascun dels polítics esmentats s’ha dedicat a voler ser cap de ratolí,

Incapaços tots ells de posar-se d’acord i triar-ne un com a element aglutinador de la voluntat popular. La seva miopía els ha impedits d’adonar-se que primer que tot cal aconseguir la independència. És després d’haver-la assolida que les diverses opcions polítiques han d’aflorar i intentar d’obtenir els vots del poble.

Ens cal un moviment col.lectiu desvinculat dels partits i afermat al voltant de persones no polítiques que s’hagin acreditat per la seva capacitat de treball, per la seva intel.ligència, per la seva honestedat i, naturalment, per les seves sòlides conviccions democràtiques i el seu incontestable amor al país. I ha de vincular-se, sense fer discriminacions, amb totes les organitzacions civils que vénen esforçant-se desinteressadament per Catalunya, com Òmnium Cultural.

Cal refusar com a membres del moviment els polítics en actiu, que podrien acabar convertint-lo en una plataforma per a la seva ambició. Perquè la finalitat del moviment no ha de ser l’acció política immediata sinó l’impuls al sentiment nacional dels qui volen la llibertat del nostre país i l’extensió d’aquest sentiment als qui encara dubten o

que fins ara no s’han plantejat la necessitat de viure en una Catalunya independent, i això per les raons que sigui.      

Si el moviment esdevenia àmpliament majoritari, tots els partits no espanyolistes s’inclinarien davant ell, tot i que fos per oportunisme. Però el moviment s’hauria de mantenir deslligat d’ells. Així, hauria d’exigir als polítics fets concrets i valents, i després donar suport als qui els haguessin acomplerts, sempre que es tractés de persones acreditades pel seu amor a Catalunya i la democràcia, així com per la seva intel.ligència i honestedat.

Un moviment que comptés amb la majoria de ciutadans convertiría en majoritari el partit que acceptés les seves propostes i les apliqués des del primer momento, abans de rebre el suport explíicit d’aquell.

Assolit l’objectiu de la plena sobirania per a Catalunya, el moviment es dissoldria automàticament i cada ciutadà hauria d’optar pel model polític que considerés més adient, segons les seves conviccions personals. La llibertat que reclamem per al nostre poble és la mateixa que volem per a cada persona.  

L'OCELL FERIT

L’OCELL FERIT

El poeta occità alvernyés Francis Courchinous, al darrer quart del segle XIX, en un  dels seus poemes s’indignava amb un nen que havia martiritzat un ocell. Acabava la composició dient-li:

“Despatchio-te de veni bel!

Sonnès que les oucels, enquerro,

Sonnoras les omes, borrel!”

“Corre a fer-te gran!

Encara només martiritzes ocells,

Més tard martiritzaràs homes, botxi!”

Sembla a primera vista que la sensibiltiat tan aguda pròpia d’un poeta, i que a més a més era capellà, exageri quan afirma que martiritzant de petit un ocell de gran ho farà amb homes, mereixent el qualificatiu de botxí.

Tanmateix, aquests dies ha estat recordada la sinistra figura d’Eichmann, l’home directament responsable de l’extermini de milions de jueus.

Matava o feria ocells, de petit? No ho sabem. El que sí podem dir, amb la filòsofa jueva Hanna Arendt, que aquell home era mediocre, insignificant, i la seva actuació un exemple clar del que ella anomenava la ‘banalitat del mal’. No cal ser un pervertit, un degenerat en la vida normal, i fins i tot es pot ser un bon  marit o un bon  pare de família, per a arribar a cometre les accions més bàrbares, més cruels, més ignominioses. Només cal la indiferència envers el dolor dels altres. La manca de la sensibilitat del poeta alvernyés, tot i que no sigui tan extremada.

La norma de conducta que tots portem dins des que naixem i que ens diu:

 “no facis als altres allò que no vols que els altres et facin”,

no sabem, o no volem aplicar-la als altres, o la ignorem conscientment o inconscient i en prescindim quan es tracta de relacionar-nos amb  altres persones.

Algun cosa va malament en l’educació, i no tan sols a l’escola, sinó més aviat a casa. Bé estar estimular els infants a estudiar amb interès i fins i tot amb esforç, a practicar esports en equip i a intentar guanyar, tant fent-ho bé individualment com facilitant que els companys ho facin també, però sense oblidar l’essencial de la formació de la persona: ensenyar als nens des de ben petits que naixem per a la felicitat, que demana llibertat, igualtat i fraternitat entre tots i per a tots. Només així els assegurarem la pau, interior i exterior, la possibilitat de desenvolupar totes les seves potencialitats, i de viure amb alegria i fins i tot d’assolir la felicitat.

     

Continuació

elements ibers, sorotàptics, celtes, llatins (els més abundants), visigòtics, francs, occitans, sense oblidar l’enorme quantitat de noms, tant personals com de poblacions de Catalunya de procedència àrab. Sí, àrab o arabitzada! Em refereixo a tot el territori que al sud de les valls pirinenques més altes s’estén per l’oest a partir aproximadament de la línia Llobregat Cardener, i també el meridional des del Garraf, inclòs aquest nom.

Volem prescindir d’ells?

Només els ignorants fanatitzats pels alarits dels energúmens predicadors de l’odi i el racisme, poden decantar-se per seguir les consignes d’aquests.   

       

Si estimem de debò el nostre país, la seva llibertat, la seva llengua i cultura, i la pau entre tots, ens hem d’oposar fermament, amb constància i sense desànim, a totes les propostes d’odi, de menyspreu, d’exclusió.

Si anhelem la independència de Catalunya, no serà anant darrere dels xenòfobs i els seus seguidors que l’aconseguirem.  

ODI, RACISME, VIOLÈNCIA

ODI, RACISME, VIOLÈNCIA

Existeixen persones que, per la raó que sigui, estan inclinades a l’odi. La majoria no són és així, perquè l’odi no és connatural a les persones, com l’egoisme o l’amor, que sí que ho són, però en aquelles els brolla amb gran facilitat, i solen dirigir el seu odi contra grups particulars. Gitanos, musulmans, negres, sudamericans … O catalans.

Els catalans som víctimes sovint d’aquest odi i això ens hauria de fer reflexionar molt, en especial ho haurien de fer aquells individus que inciten a l’odi o que es deixen  arrossegar pels seus incitadors. Desfermant l’odi l’única cosa que arreplegarem és més odi,  però contra nosaltres. I com acaba l’odi sense fre? L’Alemanya de Hitler és una prova ben clara de l’autodestrucció a què el seguiment incondicional per part de gairebé la majoria d’alemanys de les prèdiques racistes, plenes d’odi contra jueus i no aris, va portar el país a la desfeta total, després d’haver actuat amb una crueltat il.limitada.

Iugoslàvia, Ruanda, i tants altres llocs, en són exemples més recents, tremendament sagnants. Volem seguir les seves petjades?

Entre els caps dels grups racistes i entre els seus votants hi trobem tan congnoms ben catalans com d’altres que clarament corresponen a persones que, sigui ben recentment, sigui més enrere, van arribar a Catalunya. Que no ho saben, aquesta gent, que els catalans som un poble mestís, barreja de moltes procedències, i que això constitueix la nostra força, la força d’un poble amb  sang sempre renovada i una cultura sempre viva i enriquida amb noves aportacions?

Que grups racistes hagin entrat en molts ajuntaments ens ha de dur als amants de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, a augmentar la  nostra atenció, a omplir-nos d’esperit ben democràtic i ple de coneixement, fins i tot de saviesa, i a no desaprofitar cap ocasió per parlar a favor de tot el que és autènticament humanístic, i a demostrar que l’actitud i comportament racistes són una bogeria que hem d’evitar, tant per raons humanes com simplement egoistes, per la destrucció a què ens podria portar.

Catalunya ha sobreviscut perquè ha sabut integrar tota mena d’aportacions, sense forçar ningú. Pensem tan sols en un sol fet: la nostra llengua. Ens pensem que ens la vam inventar de cop i volta? Si consultem els filòlegs ens diran que en ella trobem elem

FIDELITAT

FIDELITAT

El diccionari defineix la fidelitat com a “condició de fidel”, i fidel com el qui “no manca a la fe promesa, a allò a què s’ha compromès envers algú; constant en afecció o lleialtat envers aquella persona amb qui hom té un lligam d’amor, de gratitud, d’honor”.

Aquesta definició només contempla la fidelitat entre les persones i penso que cal anar més enllà d’elles, sobretot més enllà de les promeses, dels compromisos o dels lligams, siguin d’amor, de gratitud, del que siguin. Per això els juristes  diuen que les obligacions duren mentre les circumstàncies inicials, que van fer néixer el compromis, la promesa, etc, no canviïn.

Per quedar-me de moment amb les persones, veig que aquesta fidelitat es fixa en el passat i el converteix en immòbil, en simple pedra. No és flexible, no és vida. De fet hi va en contra, la priva de llibertat. El concepte de fidelitat és actiu, viu, és una virtut companya de la llibertat. L’exemple més clar el tenim en les parelles que es desfan. Sigui quina sigui la raó del trencament, sempre el podrem atribuir al desenamorament, d’un o de tots dos. Allò que els va unir ha desaparegut. Però també hem de pensar que en algun moment de la seva relació, si més no al començament, hi hagué il.lusió, joia, fins i tot algun grau de felicitat. Per poc que durés, és un valor que les persones han de conservar en el record. Aquesta és la vertadera fidelitat, la fidelitat a la vida en els seus moments agradables. En lloc de fer eternes les hores de destret, en lloc de viure de rancúnies, el que omple la vida de debò és saber eternitzar els instants de gaudi, d’alegria. Quan se sap encarar la vida pendent de cada cosa positiva que arriba, fent-la perdurar en el cor, la vida es va convertint en una successió de moments memorables, que s’enllacen entre si, tot i que entremig es produeixin fets dolorosos. La capacitat d’arrelar-se en els joiosos dóna força per superar aquells.     

El mateix es pot dir de la fidelitat  per gratitud, per promeses, per honor, per qualsevol raó. És fidelitat recordar l’acte generós de què es va ser objecte quan se’n tenia necesitat, i això ajudarà a ser també generós amb altres que ho necessitin. És fidelitat, sens dubte, complir el que es va prometre, i aquí afegiré que el fet simplement material de fer-ho i no recordar més per què es va fer aquella promesa és una fidelitat de molt baix nivell. Una fidelitat autèntica, en aquest cas, és recordar amb  afecte la persona i el fet que van ser causa de la promesa.     

El concepte de fidelitat, però, és més ampli, va unit a la vida, és a dir, a la llibertat. No és tant recordatori de fets passats com projecció cap al futur.

Fidelitat als fills, assegurant-los un futur de llibertat, de justícia i de pau. De fraternitat. D’igualtat.

Fidelitat al llegat positiu rebut dels avantpassats,  bé que actualitzant-lo per poder transmetre’l d’acord amb les necessitats actuals i, especialment, futures. És sens dubte la forma millor de ser-li fidel.

Fidelitat als amics, antics i nous. Fidelitat als seus actes agradables, i fidelitat als  que no ho són tant, corrent a oblidar-los.

Fidelitat als enemics, no odiant-los sinó compadint-los.

Fidelitat al món, estatge de la humanitat.

Fidelitat a la cultura que ens ha conformat, que ens ha fet com som.

Fidelitat al  país, que ens ha donat el que tenim. 

Fidelitat a nosaltres mateixos, obrint-nos a tot el que ens aporti més amor, més llibertat, més gaudi de la vida.

Fidelitat al sentit autèntic de la fidelitat.

LLIBERTAT

LLIBERTAT

La llibertat és l’equivalent de l’amor, perquè sense amor no existeix la llibertat. Són les dues cares d’una mateixa moneda. I llibertat i amor són el fonament de la saviesa. No la saviesa dels molts llibres, llegits o escrits, ni de les poesies excelses, de les obres d’art plàstic sublims, de les invencions meravelloses. És la saviesa veritable, total, la del dia a dia. És la saviesa que fa que tant el coneixedor de moltes coses com l’ignorant puguin viure feliços, o alegres, o simplement en pau, amb si mateixos o amb els altres.

La llibertat és la característica humana essencial, la que veritablement ens separa dels animals. Perquè els animals tenen cert grau de coneixement i d’estimació, però no són lliures. L’evolució els fa canviar al llarg del temps, però l’evolució és una força que els sobrepassa, que no depèn de la seva voluntat. En canvi, els humans podem guiar la nostra evolució, i de retruc la de les altres espècies i del món sencer, en bé o en mal. Som lliures, la llibertat és la nostra essència. En el món, llibertat i humanitat són la mateixa cosa, i per això fins i tot podem renunciar a la llibertat i esdevenir esclaus. Posseim la trista facultat de poder renunciar a la nostra humanitat.  

Abdicar de la llibertat personal és un suïcidi de l’esperit, encara que el cos continuï movent-se i fent coses, que poden ser importants però que sempre seran buides. Sense la llibertat, el cervell ha quedat desproveït de la seva funció més noble, la que converteix el simple animal que som en un esperit.

La llibertat s’ha d’expressar en tot el que fem, sobretot en la relació amb els altres. Ens hem de casar lliurement, tenir fills lliurement, establir amistats lliurement, fer progressar el nostre entorn lliurement, consolidar el nostre país lliurement. Si en alguna d’aquestes realitats se’ns imposa alguna restricció que ens privi de llibertat, s’està atemptant contra la nostra essència, contra la nostra condició de persones.   

Aquests dies rebo tot d’informació sobre els mals que Catalunya ha de patir a conseqüència de la seva dependència d’Espanya. I jo en demano: si Espanya ens tractés bé, si no ens explotés, si protegís la nostra cultura i la nostra llengua, ja en tindríem prou? No seríem com el gos que llepa la mà de l’amo que li dóna pa?

No som gossos, no som animals, som persones que reivindiquem la plenitud de la nostra condició. Que a alguns que desconeixen què és allò que els constitueix com a humans la informació esmentada els ajudi a reflexionar, pot ser bo. Però per damunt de tot cal fer pedagogia humanística, cal que tots entenguem que és per coherència amb el nostre ésser fonamental  que volem la independència del nostre país.

No hi ha llibertat personal sense llibertat col.lectiva, ni llibertat col.lectiva sense llibertat personal. Les dues realitats són interdependents. Per la nostra llibertat individual, hem d’aconseguir la llibertat col.lectiva de Catalunya. Perquè la llibertat de Catalunya ens assegurarà la pròpia llibertat. La nostra condició humana plena.

PLANY PER ESPANYA

PLANY PER A ESPANYA

L’any 714 a Covadonga uns homes es van revoltar contra els àrabs. Espanya sempre ha considerat que allò va significar el començament de l’anomenada Reconquista de tota la península ibèrica. A Catalunya, tanmateix, les coses van anar altrament. Els àrabs havien penetrat molt endins de França, aleshores Regne dels Francs, i Carles Martell els aturà a Poitiers l’any 732 I els empenyé fins a l’Albera, on van arribar el  759. L’actual  Catalunya Nord, per tant, ja quedà alliberada. Però els francs volien establir els seus límits meridionals més avall, de manera que el 785 entraven a Girona i el 801 a Barcelona, i la frontera va quedar fixada durant força temps al Massís de Garraf. El nostre país, per tant, no va tenir mai res a veure amb Covadonga ni amb Espanya.

Els catalans es van dedicar a fer de pont cap a Europa de l’or que procedia de l’Àfrica. Per a no atacar els regnes àrabs del Sud, els exigien tributs en or, i amb aquest or comerciaven amb Europa. Els espanyols, en canvi, enmig de la Meseta, es van llançar cap al Sud, i per això la seva ‘Reconquista’ i l’extensió del seu regne, va progressar bastant ràpidament.

Només quan el flux de l’or africà es va exhaurir els catalans van avançar també cap al Sud i l’Oest, prenent Lleida i Tortosa primer, i les Illes i València després.

Tots dos països van prosseguir la seva empenta militar, Espanya cap Andalusia i per la Mediterrània Catalunya. Els catalans, no obstant, no van perdre mai l’esperit negociador, i van establir una xarxa de consulats arreu de les costes del Mediterrani, que els asseguraven el comerç amb els països riberenys. Les posteriors conquestes de Sicília i els ducats d’Atenes i Neopàtria, de Sardenya i finalment de Nàpols, van ajudar encara més a l’expansió comercial catalana. Mentrestant, els espanyols van començar l’aventura americana, que va acabar l’any 1899, deixant darrere seu tot de pobles, cultures i llengües greument delmats. Tanmateix, Catalunya ja feia quatre-cents anys que havia abandonat les lluites expansionistes exteriors.

A Espanya li quedava el Nord d’Àfrica i l’illa de Fernando Poo, que es van alliberar fa uns seixanta anys. No havia pogut pair la pèrdua d’Amèrica i, encara que no ho digui, tampoc la d’Àfrica. No ha perdut l’esperit dominador, no reconeix la diferència com a riquesaI a fomentar, i es revolta amb fúria contra qualsevol intent de reconèixer que dins del seu Estat actual hi ha unes nacions que aspiren a ser reconegudes. L’exemple d’una Suissa tan diversa en llengües, a desgrat de la seva petitesa territorial  no li diu res. Volen una sola llengua, una sola cultura, un sol sentiment d’espanyolitat.

Espanya, quan t’adonaràs que la teva tria és tothora la del domini dels altres, de l’aniquilació dels altres, de la imposició forçosa de la uniformitat, i així no tindràs mai pau, no gaudiràs de tranquil.litat, no podràs sentir-te satisfeta d’haver contribuït a l’eclosió d’uns països que un dia, en lloc de veure’t com a enemiga, et sentirien veritablement fraterna per haver-los ajudat a existir i a viure com a germans de debò, lliures com tu, al mateix nivell que tu, i amb el desig de col.laborar sincerament al bé de tots!

Espanya, és ben trist, per a tu mateixa, que t’enceguis i no t’obris a la llum que t’asseguraria una glòria més efectiva que la que dóna la conquesta i la submissió, que de fet és vanaglòria, glòria falsa.    

Encara que no t’ho creguis, em sap més greu per tu, Espanya, que per Catalunya. Els catalans ens esforcem per la llibertat, que és el do més preuat de la persona, allò que la diferencia radicalment dels animals. Allò que fa que els pobles visquin i no es limitin a existir, com les comunitats animals. Allò que ens fa veritablement humans. Ens esforcem, per tant, simplement per ser. Tu t’obstines a no ser, perquè impedir la llibertat dels altres, individual i col.lectiva, és negar-se un mateix a la condició de persona, a la condició humana, és refusar la raó, és submergir-se en la desraó.

Espanya, ploro més per tu que per nosaltres. Nosaltres volem avançar en humanitat plena, i ho aconseguirem, perquè és en bé de tota la Humanitat, i tu et tanques en la irracionalitat. Nosaltres volem abraçar lliurement tot el món, tu menysprees i refuses els que consideres més petits. Només t’inclines davant els poderosos.

Pobre Espanya!

 

   23

ELS NOUS REMENCES

ELS  NOUS REMENCES

Des del segle XI, els pagesos de la  Catalunya Vella van quedar sotmesos als senyors feudals i al que se’n deien els ‘mals usos’.  El principal era que no podien abandonar les terres que conreaven si abans no pagaven una determinada quantitat. Quan els anys eren bons en general els pagesos ho suportaven perquè els senyors obtenien bons rendiments i ells també, però quan es produïen crisis els nobles extorquien els pagesos, que cada vegada tenien més dificultats per sobreviure, com passa sempre en èpoques dolentes. Aquesta situació va provocar dues guerres. Com els reis es van posar a favor de la pagesia, aquesta es va enfrontar a la Generalitat en la guerra entre Catalunya i el rei Joan II. El conflicte va acabar l’any 1486 amb una sentència del rei Ferran II, dita de Guadalupe, lloc on la va signar.

Les guerres entre Catalunya i Felip IV primer, i Felip V després, van acabar amb la derrota del nostre país, que va ser sotmès a les lleis de Castella. Tanmateix, amb la Renaixença literària primer, i el catalanisme polític després, els governs de Madrid van començar a témer que Catalunya se’ls escapés de les mans i van enviar Lerroux a promoure un moviment entre la classe obrera contrari a la burgesia dirigent. La industrialització del país havia provocat una situació de gran desigualtat social i els obrers en general, o van seguir el lerrouxisme, o van abraçar l’anarquisme, que es declarava internacionalista. Després, les dictadures de Primo de Rivera i de Francisco Franco ensorraren Catalunya per molt de temps.

Ara hi ha un moviment regeneracionista que vol anar molt més enllà del que havien demanat els nacionalistes catalans fins ara. Cada vegada hi ha més persones que desitgen  la independència, i això certament alarma Madrid com  mai, encara que els polítics d’allí no en parlin  i sembli que ho ignorin o es facin el desentès. Tanmateix, ja veiem com cada cop retallen la nostra capacitat de decisió i més i més amb lleis, sentències i ofec econòmic.

Una arma molt favorable per a ells és la situació actual de crisi profunda. Parlant de combatre la crisi i de esforç solidari de tots, atempten constantment contra Catalunya.

La seva maniobra els sortirà força bé si no sabem reaccionar amb intel.ligència. Ara mateix parlen d’un endeutament català enorme, i no expliquen com es va anar acumulant des de fa molts anys pel no retorn a Catalunya de grans quantitats de diners que ens han arrabassat amb impostos injustos. Així desacrediten la Generalitat en general i fan que els centenars de milers d’aturats, i tots els qui es veuen abocats a quedar sense habitatge o a retalls econòmics de tota mena, desconfiïn o s’enemistin amb els nostres governants. I sobretot, distreuen l’atenció sobre allò que sens dubte ens salvaria a tots, que és la independència.

Per això és tan important actuar amb intel.ligència, tenint ben present el passat. El nostre govern, per damunt de tot, ha de lluitar contra la crisi, contra els desnonaments, contra la manca de treball. Ha de guanyar-se a tots els desfavorits per la crisi, començant pels qui estan en pitjor situació, i pujant gradualment cap els qui no ho estan tant.

Els nostres anteriors governants afirmen que un error seu va ser no saber fer pedagogia. És possible, i això és un seriós advertiment per als actuals. Si actuen amb intel.ligència, si combaten amb tots els mitjans al seu abast, per migrats que siguin, els mals que ens colpeixen, a més a més han de saber fer pedagogia. I la pedagogia intel.ligent no és la de les paraules sinó la dels fets. El qui troba feina -dona, jove, pare de família-, el qui no perd l’habitatge amenaçat, o el qui en troba per primera vegada, el qui és atès de seguida en la malaltia greu, el qui pot seguir l’ensenyament adequat a la seva capacitat, és això el que precisament copsa i valora. Llavors no dóna tanta importància a si triguem més a arribar a París o a si faltaran algunes estacions del Metro de Barcelona.

S’ha dit i repetit que la Mancomunitat de Catalunya, amb uns recursos limitadíssims, va fer una tasca molt meritòria. Per exemple, va construir la xarxa de carreteres que va permetre que es pogués anar de Tortosa a la Vall d’Aran. La capacitat dels estadistes es mesura no pas per les obres que fan quan compten amb grans mitjans sinó en les necessitats prioritàries a què donen satisfacció  quan les crisis –econòmiques però també les derivades dels enemics externs- s’abaten damunt un  país. 

Els ciutadans més desprotegits de Catalunya –i compto entre ells també els anomenats immigrants-, si veuen que Catalunya els proporciona una vida digna, no serà pas al govern espanyol que ho atribuiran. Som nosaltres els qui hem de dictar la nova sentència de Guadalupe que elevi el nivell de vida dels nous remences.  

  

COSTUMS

COSTUMS

Entre el 23 i el 26 de març de 1766, a Madrid es va produir un avalot que va fer que el rei Carles III destituís el ministre Squillace. Aquests fets són coneguts com el motí de Squillace.

Foren diverses les causes que el van originar, però  la que més es recorda és la prohibició que el ministre va fer de l’ús de capa llarga i capell xamberg. En una pintura de Goya veiem dues noies en un banc, assegudes, i darrere d’elles dos homes, drets, dels que gairebé només hom albira els ulls, tan tapats queden per les dues peces esmentades. Eren els ‘embozados’. Els amotinats van guanyar i Squillace va haver de plegar.

Dos-cents anys més tard, a les nostres platges estava prohibit que les dones es banyessin amb vestits de bany de dues peces. L’arribada d’estrangeres va fer que les dones del país comencessin a imitar-les, i a la fi aquests vestits de bany van ser tolerats. A tot arreu menys a una piscina de Saragossa. La noia que hi apareixia amb un dos peces era expulsada immediatament. Fins que un dia un grup de noies es van treure de cop la roba i van quedar lluint  vestits de bany de dues peces. Els vigilants s’hi van voler enfrontar i la resta de dones, que duien el vestit de bany  reglamentari, s’hi van oposar fermament, defensant les joves . Diuen que  fins i tot una dona gran es va tallar el tros del mig del seu banyador, per quedar amb dues peces. No sé d’on treuria les tisores. El fet és que la direcció de la piscina va haver de fer marxa enrere i des de llavors els ‘bikinis’ no van topar amb cap més oposició pública. Un periodista va qualificar aquells fets com ‘l’antimotí d’Squillace’. El primer, perquè els homes volien anar ben tapats, i el segon perquè les noies volien anar ben destapades.

Ara ens tornem a trobar amb gent que vol anar amagada sota la roba, de dalt a baix. Són les musulmanes que porten burka. Què cal fer?

Als ulls del ministre Squillace els embozados representaven un perill, i és evident que si ho eren de debò, calia prohibir tal vestimenta. El dues peces era un perill moral per a les persones que s’esveraven així que veien un trosset de carn femenina de la que normalment es duia oculta. I com a sota d’unes calces i un sostenidor no s’hi pot amagar cap arma, si més no de destrucció massiva, va acabar per imposar-se. Només era un costum que n’eliminava un altre.

És un perill el burka? Si veritablement no ho és, que vagin com vulguin. Com vulguin elles, és clar, i no els seus marits, o els seus germans, o els seus avis. Perquè aquí ens trobem amb la primera cosa que hem de fer. I és ensenyar als qui arriben quina és la nostra cultura, basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Tots els seus costums seran acceptats si respecten aquests tres fonaments de l’Occident modern.

Si el burka  representés un  perill real, i això ho han determinar els polítics, ben assessorats i sense caure en el vici de cercar vots on sigui, s’ha de prohibir. I no  s’hi val al.legar fets culturals, o religiosos, o costums ancestrals. També ho és la mutilació genital de les nenes i tots hi estem en contra.